La Mediterrània té límits?

La ballarina de Quebradas e imperfectas agraïa els aplaudiments per una coreografia de dansa integrada denunciant: no hi ha límits per a res; cadascú s'imposa els seus límits. L'havia precedit un monologuista de 17 anys, Marc Buxaderas, que explicava anècdotes d'un humor tan negre com lúcid sobre les seves vacances amb la seva paràlisi cerebral (“A la piscina, una nena petita plorava cada cop que entrava a l'aigua i la seva mare em va dir que era per culpa de l'Ignasi de La Riera, que ella va veure el capítol en què es moria!”). Les vores de la mar Mediterrània són les platges que l'encerclen. Però els límits poden ser molt més ambigus perquè l'aigua es filtra per les tradicions de l'entorn del mar i xucla música, teatre i emocions que pot transportar capriciosament fins a l'altra riba. La Fira, com la cultura, no vol imposar-se fronteres. Ni etiquetes. Ni límits. Ahir es va tancar l'edició celebrant l'increment de professionals internacionals (de 135 a 180) i constatant que hi ha bona rebuda per les activitats professionals a la llotja i per les entrevistes per compartir projectes comuns. Pel que fa a espectacles, s'ha assolit el 83% dels espectacles de pagament i s'ha consolidat la Taverna Estrella Damm.

La Fira Mediterrània s'obre a tot tipus d'artistes i convida al fet que combregui la música tradicional amb l'acció més insòlita. Un bon exemple són la parella de noruecs de la companyia Frikar, capaços de ballar (a la tarima o penjats d'una grua fent equilibris a la façana de l'ajuntament) al so de la trompeta de Raynald Colom, que alternava tonades conegudes com podien ser El ball de la civada i El cant dels ocells. Per generació espontània o impulsat per la mateixa fira de Manresa, Enric Montefusco (ex-Standstill) s'ha atrevit a integrar els Falcons de Barcelona en un espectacle postdramàtic íntim en què la música, el teatre i la dansa es donen la mà fent una peça rodona. També Raül Fernández (Refree) va tocar dissabte a la tarda a El Sielu acompanyant la cantaora barcelonina Rosalía. Amb les notes d'una guitarra apagada la veu del flamenc més emocional bastia cançons de trama breu però profundes arrels. Refree acompanya el flamenc després de l'anterior experiència amb la cantant Sílvia Pérez Cruz, també tan íntima com preciosa. Un instant de pau, per reconciliar-se amb la humanitat i amb una certa melangia optimista.

La Fira Mediterrània va permetre també ensenyar les noves adaptacions de l'orquestra de percussió ibèrica Coetus amb Carles Dènia. Si el 2013, la fira havia convidat Kiko Veneno perquè versionés els seus temes de sempre amb l'orquestra Cordes del Món, ara la veu de Dènia, que disfruta explotant tot l'aire dels pulmons en escales musicals prodigioses, ve acompanyada de la multitud sonora dels Coetus. Funciona com un rellotge.

Al carrer, la festa és contínua, sovint amb l'humor com a company. És el cas del muntatge de Pere Hosta, Opendoor: sap trobar (com ja feia a Postal express) els gags amb els ciutadans o els elements del carrer. Ara, el seu element és més surrealista encara: una porta que s'obra. Però, com si fos Hamelín, persuadeix tota la canalla perquè passi i l'acompanyi en una mena de cercavila que porta distrets i divertits tots aquells que acaben sent actors espontanis del gag. També el professor Karoli a L'home roda necessita la complicitat del públic. Crea un clown de traç gros, sovint ajudat pels jocs de veu, per fer que els espectadors estiguin atents als seus exercicis amb monocicle i altres elements malabars. El treball diverteix, tot i que es presenta massa forçat, sense gaire espai pel matís del personatge. L'art que vol ser més suggeridor (amb resultats desiguals) es podia trobar a A pie de calle, de Daniel Doña (més aviat de dansa opaca) o Leonor Leal (La mujer habitada) i El Brote (Quebradas e imperfectas) amb molta emoció continguda que sí que connecta amb el públic.

Si no hi ha límits tampoc importa la proporció. Per això, Toni Mira tornava a jugar pintant la mateixa façana de l'ajuntament, com ja havia fet la setmana passada a la Casa Alegre Sagrera de Terrassa dins del TNT. Ara, el dispositiu audiovisual partia d'un treball conjunt en què David Carabén va escriure el vers, Mercè Sampietro el va llegir, Cabo San Roque van musicar-ho i Mira ho plasmava en l'espai. Cadàver exquisit, amb els gegants i els avis i capgrossos al balcó, continua jugant amb les proporcions de les ombres i els vídeos i confonent què és imatge i què és personatge real.

També un cant a la desproporció (més íntim) és la proposta preciosa de Guillem Albà i Clara Peya (Pluja) que crea Guillems Albà gegants i minúsculs amb l'únic recurs del mim i l'acompanyament de la música i de molt poc text. Petit com una nou
és una invitació a canviar de
registre, d'esborrar límits (de nou) entre qui expressa i qui escolta perquè cadascú retrobi el seu jo més tendre, el de la infància.