Cineasta de marbre i ferro

Andrzej Wajda va dur amagada dins seu, com una ferida, una pel·lícula que no va realitzar fins a l'any 2007. És Katyn, en què reconstrueix un episodi terrible de la història polonesa llargament soterrat pel règim comunista del país i l'URSS: l'assassinat al bosc de Katyn d'aquells que, començant la Segona Guerra Mundial, l'estalinisme va considerar els seus enemics. En aquell bosc hi va morir assassinat el seu pare. Amb aquesta pel·lícula, va reaparèixer la potència formal i moral d'un cineasta que, durant els anys setanta i vuitanta, va ser considerat un dels grans d'Europa en abordar la història contemporània del seu país i més enllà. Wajda, que va ser un jove resistent contra el nazisme, havia parlat dels temps de l'ocupació alemanya i de l'època de la revolució industrial en la cèlebre La terra de la gran promesa abans de passar comptes directament amb el règim comunista (i, en part, amb ell mateix) amb L'home de marbre i de donar suport a Solidaritat amb L'home de ferro. Amb un humanisme en què el pessimisme no ofega l'esperança.