Votar o ‘botar' Mèxic

Farts de quedar-se amb una mirada generalista perversa, la petita companyia de teatre documental mexicana Lagartijas Tiradas al Sol ha iniciat un projecte titànic: rellegir el diagnòstic acadèmic de Pablo González Casanova del 1965 aquest 2015. Fer una aproximació d'investigació per comprovar la democràcia degradada escoltant personatges ben diferents de la geografia mexicana. El projecte La democracia en México pretén traçar un mapa amb 32 espectacles, un per cada estat de Mèxic. A la Planeta, dins del festival Temporada Alta, presenten els tres primers treballs: Tijuana (avui, a les 21 h), Veracruz (demà, a les 12 h) i Santiago Amoukali (demà, a les 18 h). Quina democràcia és aquella en què només es pot votar un partit? I en què els candidats a representar un poble en realitat no es poden entendre amb els seus votants perquè els indígenes no parlen castellà i els polítics tampoc coneixen el nàhuatl? La diferència entre votar i botar.

A Derretiré com un cerillo la nieve de un volcán (T. Alta, 2014), els activistes de Lagartijas Tiradas al Sol ja van fer una reflexió, sobre el passat, en què des del 1929 fins al 2000 la democràcia significava votar PRI o no votar. La panoràmica de La democracia en México pretén sortir del DF i captar la realitat de l'actualitat. A Tijuana, Gabino Rodríguez narra com es va fer passar per un treballador a les maquilas frontereres. La Constitució exigeix, per llei, un salari mínim digne, però, com es pot comprovar, cal sortir de la llei (treballar il·legalment) per poder subsistir, perquè el sou mínim és absolutament insuficient. Veracruz fa una reflexió sobre la violència
i el perill d'utilitzar la llibertat d'expressió en alguns territoris. Tangencialment, en aquesta conferència espectacle, Luisa Pardo cita l'activista assassinada Nadia Vera, així com un fotoperiodista. Les conveniències del govern i el narcotràfic acaben laminant la llibertat, a més de potenciar una desforestació d'una zona boscosa, fins fa pocs anys. Per acabar, Santiago Amoukali fa una reflexió sobre l'aparent bondat dels projectes comunitaris finançats per fundacions d'empreses que degraden els treballadors i el medi ambient. La peça es presenta com una ficció obertament, tot i que després algunes pistes poden insinuar quin grau de veritat hi ha en el que expliquen (l'ús de la ficció per narrar una veritat és
el detonant dramatúrgic de la companyia). A Santiago..., també hi ha una reflexió sobre la feina benintencionada de l'artista que pot ser contraproduent en l'equilibri social d'una comunitat indígena.

Luisa Pardo i Gabino Rodríguez són el rovell d'una companyia que, sense una seu fixa, té el suport d'altres artistes i institucions per anar construint la seva trajectòria. De fet, intueixen que serà imprescindible tenir els referents de molts dels seus companys per completar el mapa teatral de la democràcia als 32 estats.

Amb Lagartijas Tiradas al Sol, arrenca la quarta edició del cicle Connexió Iberoamèrica. Completen el cartell l'argentí Mauricio Kartun (Terrenal); el director de cinema xilè Pablo Larraín, que debuta al teatre (Acceso); l'uruguaià Sergio Blanco, establert a Europa (La ira de Narciso), i Shaday Larios, que, amb Jomi Oligor i Xavier Bobés, construirà un espectacle a partir dels objectes cedits per veïns aPrimer álbum.