RECULL DE CRÍTIQUES
JORDI BORDES
Autors en 3 dimensions
C ada autor té un món. I, possiblement, un tipus de públic ben diferent. Aquesta evidència es pot contrastar amb els tres exemples d'aquest recull. Josep Maria Benet i Jornet, Yasmina Reza i Lars Norén afloren la part més o menys fosca de l'ànima en tres obres que estan en cartell. Bon viatge interior!
‘L'habitació del nen'
a Víctor Álvaro construeix l'obra a partir d'un teatre psicològic que vol ser fosc, ambigu, inquietant. A escena, només els dos pares i la presència anòmala del seu fill. El públic hauria de decidir quina de les dues veritats és la real: si la del pare o la de la mare. El repte és mantenir la incertesa fins al final. Però fragmentar l'escena inicial i presentar-la en format de vídeo, sembla decantar l'opinió de l'espectador cap a un mateix costat a diferència que en la versió recordada del 2002 al Lliure de Gràcia (amb Emma Vilarasau i Pere Arquillué). L'amargor dóna una pàtina de drama dels 80, quan el repte és plantejar-ho avui com un tràgic drama que tothom pot patir. El paper de Santi Ricart és positiu, vol passar pàgina, mentre que el de Savina Figueras apareix enfonsat en una depressió. Des d'una aparença molt fosca, cal trobar-hi més matisos per dotar de més color les escenes. La companyia Gataro ha abandonat per a aquesta producció el seu format expressionista. Era imprescindible, certament, per defensar una situació que parteix d'un fet que podria ser real i que la mala consciència dels dos pares converteix en una autotortura imposada. Gataro signa el primer dels tres muntatges previstos en homenatge a Benet i Jornet, que també farà parada al Lliure i a la Sala Beckett.
‘Art'
a Art és l'obra amb què Yasmina Reza va esclatar a Catalunya. Se n'havien pogut veure dues produccions fa uns quants anys, sempre amb un repartiment contrastat. Ningú no s'havia atrevit a plantejar l'opció de fer-la en català. Pere Arquillué torna a marcar-se un personatge de comèdia, benèvol i despistat, d'una tolerància que exaspera. Acostumats a veure'l en papers dramàtics, aquest aire fresc li ve molt bé a la seva trajectòria. Francesc Orella és aquell amic enginyer, pragmàtic, sempre borinot i inconformista que pretén anar en contra de les modes. I Lluís Villanueva, el nou col·leccionista que pretén imposar el seu coneixement cultural. Yasmina Reza juga amb del fet que el públic tingui informació abans que els mateixos personatges per potenciar el riure d'aquesta comèdia de bulevard: des d'una anècdota aparentment insignificant es concentra una tempesta. La mirada del director Miquel Górriz busca donar molta lleugeresa a les topades amistoses. Només en el moment culminant els dos antagònics se situen als laterals d'un sofà que recorda més una trinxera que no pas un espai de convivència. L'agilitat escènica permet que els espais es juxtaposin, pràcticament. L'espai escènic és un altre dels valors d'una obra que fa un clam al minimalisme fins dur-lo a extrems absurds (com pretendre seure còmodament en una cadira asimètrica). El sofà és un element sobre el qual es transita i no s'abusa de seure-hi (el gran pànic de tot director que tem que perdi frescor l'obra). Reza reescriu un Per un sí o per un no benèvolament. La incorporació del mitjancer desactiva la bomba que podria posar fi a l'amistat. El públic sabrà si la controvèrsia per l'opinió d'un quadre abstracte refermarà l'amistat o la deixarà en un abisme que trencarà a la pròxima discussió.
‘El coratge de matar'
a Lars Norén insisteix que no li interessa gaire descobrir gaire res del que pensen ni que són els personatges. Només pretén ensenyar el que fan. És la seva manera, ben crua i nòrdica, d'ensenyar uns personatges solitaris, carregats de dolor i de pèrdua, que malden per sobreviure amb un mínim de dignitat. En realitat, tots tres personatges se saben perdedors, amb un destí (diferent per a cada un d'ells) que els ofega. En realitat, aquest futur immediat tràgic se l'han anat treballant, des del seu isolament, des de la infància. Pederàstia, perdició de la joventut, venjança. Tot són ports que Lars Norén explota en una peça dura, sense concessions i amb final abrupte. Magda Puyo exprimeix els actors amb situacions degradants, tics malaltissos i dolors a l'ànima. L'entrega és absoluta, només pot ser-ho així.