Un litigi enverinat

El conflicte per les obres d'art de Sixena és només una part dels litigis per les obres d'art sacre de les parròquies de la Franja de Ponent que Aragó reclama a Catalunya des de la segona meitat dels anys noranta.

L'origen dels litigis té una data clara: el 17 de setembre de 1995. Aquell dia es va celebrar a la catedral de Montsó l'agregació de 111 parròquies de la Franja que havien estat fins llavors del bisbat de Lleida al bisbat de Barbastre, que passaria a dir-se Barbastre-Montsó. El desmembrament del bisbat de Lleida es va fer per iniciativa de la conservadora Conferencia Episcopal Española, llavors presidida per l'arquebisbe de Saragossa Elías Yánez. Amb aquella decisió l'església espanyola aconseguia que els límits eclesials entre Catalunya i Aragó coincidissin amb els polítics i es reforçava el petit bisbat de Barbastre, en mans conservadores i pròximes a l'Opus Dei.

Però el que semblava un assumpte purament reorganitzatiu de l'Església es va convertir en un conflicte pels béns patrimonials: el bisbat de Barbastre-Montsó va posar en marxa de manera immediata la reclamació de béns artístics originaris de les parròquies que acabava d'assumir i que es trobaven conservades al museu diocesà de Lleida. Es va fer una primera reclamació que incloïa 113 peces, escollides perquè el catàleg del museu lleidatà en citava l'origen.

Els partits, institucions i la premsa aragoneses van fer costat a la reclamació del bisbat de Barbastre-Montsó, que de manera paral·lela al litigi va començar a construir a Barbastre un museu on donaria acollida a les peces reclamades. La reclamació no es va fer de manera tècnica ni assossegada. Des de la part aragonesa es parlava d'espoli i es comparava amb la dels papers de Salamanca: la documentació pública i privada confiscada a Catalunya en acabar la Guerra Civil i que va servir per a la repressió franquista, el retorn de la qual era reclamada per unanimitat del Parlament català des de 1989.

Una comparació que irritava la part catalana, perquè les obres d'art no havien estat preses per la força ni amb voluntat de repressió, sinó que havia estat el mateix bisbat de Lleida, dins de les seves parròquies, el que les havia anat recollint del desús i l'abandó des de finals del XIX i principis del segle XX per salvar-les de la destrucció i del pillatge dels marxants furtius d'art. Aquest va ser l'origen dels museus diocesans arreu, també del de Lleida.

El bisbat de Lleida es va oposar a la reclamació del de Barbastre-Montsó, adduint que això posava en risc la integritat del seu museu diocesà, el nucli del qual és la col·lecció d'art sacre medieval, i que les peces s'havien reunit de forma legítima i amb ànim de salvar-les i conservar-les. El litigi per les 113 peces es va portar primer per la justícia eclesial, fins que el Vaticà fa fallar el 2005 a favor de la part aragonesa. Però la sentència vaticana va resultar ser paper mullat, ja que les col·leccions museístiques estan protegides per les lleis civils sobre el patrimoni cultural.

El 2006 hi va haver un intent de negociació. La Generalitat va oferir compartir la col·lecció i que els museus col·laboressin, amb la condició que no se'n discutís la titularitat ni la unitat de les obres. Però no hi havia unanimitat dins del govern tripartit català, ni el govern aragonès acceptava renunciar a la titularitat aragonesa de les obres, que va començar a reclamar per la via judicial civil. Aquesta via va portar el 2015 a una sentència del Tribunal Suprem que dóna la titularitat a les parròquies aragoneses. Però això no ho ha resolt: des de Catalunya s'al·lega que la titularitat no implica el trasllat, que entraria en conflicte amb la llei de patrimoni de Catalunya, que protegeix la unitat de les col·leccions. De forma paral·lela, es van anar obrint nous fronts judicials per altres conjunts artístics que les autoritats aragoneses descobrien que eren en mans catalanes, com les del monestir de Sixena, la portalada de l'església lleidatana de Sant Martí i peces de les parròquies de Berbegal i Peralta d'Alcofea.