Les raons d'un bon Nobel

A final dels anys vuitanta Edicions 62 ens va convocar a un dinar de premsa amb motiu de la nova col·lecció Pere Vergés de Biografies, que va editar amb Caixa de Catalunya. Quan li vaig preguntar a l'enyorat Josep Maria Castellet quin era el motiu pel qual els cinquanta personatges triats fossin morts –la col·lecció s'encetava amb Thomas Mann, Buñuel, Martin Luther King, Joan Maragall i Einstein–, l'editor es va girar cap a mi i em va oferir un repte: “Proposa-me'n un de viu perquè n'hi ha dos o tres dels escollits que no em fan el pes.” Immediatament li vaig dir el nom de Bob Dylan i Castellet es va entusiasmar. L'endemà Francesc Vallverdú em va trucar per concretar terminis i lliuraments. Per mi va ser un estímul començar una lectura de Dylan, a qui escoltava des dels 14 anys perquè el meu entrenador de futbol, el Luis, ens va oferir al meu amic Javier Rodríguez i a mi liquidar la seva discografia vella perquè s'havia comprat una cadena d'alta fidelitat i la majoria de discos vells saltaven o estaven ratllats. Acostumats als Beatles, Stones, Bravos, Kings, Who, Credence Clearwater, Doors i altres bandes, Dylan se'ns va fer feixuc, però havíem d'insistir en les audicions perquè Dylan era el més representat entre la discografia del nostre adorat Luis i no podia ser que ell s'equivoqués. Era impossible! I el vam escoltar per activa i per passiva, de dia i de nit, junts i per separat, fins a l'extrem que a casa em van començar a amenaçar com si la nova excentricitat fos inaguantable. Tres àlbums de final dels anys seixanta van obrir les nostres orelles: els que contenien les dolces balades de Self portrait, l'entrada al country de Nashville Skyline i el xut d'electricitat que va representar el concert Before the flood, amb els irrepetibles i malaguanyats The Band. Escoltar com s'alternaven les veus de Dylan amb Levon Helm, Rick Danko, Richard Manuel i Robbie Robertson va ser arribar al cel, segurament el millor que he escoltat de la galàxia rockera. Amb aquesta iniciació, penetrar en les profunditats del magistrals Blonde on blonde, Highway 61, John Wesley Harding i els primers discos folk va ser un exercici plaent, podríem dir orgàsmic. En aquella mateixa època, a mitjan anys setanta, van sortir dos dels treballs més importants de Dylan després de Blonde on blonde: Blood on the tracks i Desire, amb el reivindicatiu tema Hurricane, el single va sortir amb una fotografia del boxejador Rubin Carter. Vaig demanar-lo en préstec en uns coneguts magatzems barcelonins després de programar-lo insistentment en un dels bars de la plaça Virrei Amat, on patien la tortura de acollir-nos. Recordo sentir Hurricane a les discoteques Escàndia, Chufo, Nostre Món, Lotus, Dinos i a Trocadero de Travessera de Gràcia, on es podia alternar amb temes canis de Rumba 3, Chichos i Las Grecas. El Dylan protesta que havien popularitzat al nostre país, des dels anys seixanta, el Grup de Folk, Els 3 Tambors, Pau Riba, Sisa i Jordi Batiste –que després va fer un parell d'aproximacions convincents amb el grup Els Miralls de Dylan al costat de Gerard Quintana– havia entrat a les nostres discoteques mentre les revistes Vibraciones i Disco Star publicaven reportatges sobre la gira Rolling Thunder Revue, en què el cantautor de Minnesota es va abocar a la carretera al costat de Joan Báez, Roger McGuinn, T-Bone Burnett, Mick Ronson i altres preclars exponents del rock.

Molts també ens vam introduir a la poesia amb aquells cantautors europeus i vam entrar en la dimensió de les lletres a través de Dylan, Cohen i Lou Reed. Per això, resulta difícil entendre que molts poetes i intel·lectuals hagin qüestionat el veredicte de l'Acadèmia Sueca. Es podria comparar amb Raimon quan va rebre el merescut Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Com Raimon i altres cantautors, Dylan ha portat la poesia –sí, és poesia el que fa, diguin el que diguin els detractors– a un àmbit en què el predomini del soroll i la contaminació acústica és aclaparador. Bob Dylan ha obert consciències i les ha tancat, no ha volgut parlar més del compte per opinar i ens ha exhortat a buscar un camí propi, una fita en una època insulsa d'imitadors. És menys rellevant literàriament Dylan que Modiano o Le Clézio? Aquest és un debat mort. Si el que fa Dylan no és poesia, tampoc ho serien determinats llibres de la Bíblia o W. B. Yeats.