Memòria històrica
Una dona valenta
Records d'una nena de Rússia' és una autobiografia que recull l'experiència de Roser Rosés, que amb dotze anys va ser enviada pels seus pares a l'URSS per salvaguardar-la de la Guerra Civil
Després de viure tot tipus de penalitats derivades de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, fins al 1947 no va poder tornar a Barcelona
Aquesta és una història de coratge i valentia. Roser Rosés va ser valenta quan va decidir explicar el seu exili forçat i l'experiència viscuda com a refugiada que fugint de la Guerra Civil espanyola va anar a raure a Rússia, i va trencar amb la por que l'havia acompanyat més de mitja vida, i han tingut coratge els responsables d'Edicions Cal·lígraf, una editorial atrevida i combativa, amb seu a Figueres, que ha decidit convertir el relat de la Roser en llibre. El resultat és Trenes tallades. Records d'una ‘nena de Rússia', una crònica intensa en què aquesta filla del carrer Floridablanca de Barcelona explica els seus anys d'adolescència com un viatge en què es barregen les bones estones amb els episodis cruels que se li havien clavat a l'ànima i li havien paralitzat els records fins fa deu anys, quan gràcies al suport de companys exiliats va decidir explicar-ho tot.
Menuda, d'aparença senzilla i fràgil, és una persona activa, que n'ha vist de verdes i madures, però que un cop ha superat la misèria existencial provocada tant pel seu periple a l'URSS com pels anys foscos de la tornada a l'Espanya franquista ha sabut transformar el relat en el motor que la porta a escoles i instituts de tot Catalunya per explicar a les noves generacions les vivències patides a causa de les guerres. Des que el 19 de juliol de 1936, quan tenia 10 anys i estava de colònies a Calafell, va sentir els primers trets de la conflagració, fins que a finals de març del 1947 va tornar a casa seva, Roser Rosés va anar de Barcelona a Moscou, va passar per Crimea, l'Uzbekistan, va travessar la Mediterrània, l'Atlàntic, va desembarcar als Estats Units, va continuar fins a Mèxic i finalment va tornar a Espanya. Dels dotze als vint-i-un anys, va passar de l'esperança a la frustració ja que, com assegura: “Era una nena i si en un principi no sabia gaire què era una guerra, quan van començar a bombardejar Barcelona i un company meu va morir, jo, que ho passava molt malament amb les sirenes i les bombes, vaig demanar als pares que l'oncle Víctor (Cuquerella i Gomar), que era metge i el responsable d'enviar refugiats a l'URSS, em portés allà amb la tieta Maria, que havia marxat amb la meva cosina la Mavi i estava a punt de tenir un altre fill.” Integrada en una expedició de 317 persones –infants i educadors–, el 23 de novembre del 1938 va sortir de la Diagonal, en direcció a Portbou, on van agafar el tren primer a París i després al port de Le Havre, des d'on el vaixell Fèlix Dzerjinski, de bandera soviètica, els va portar a Leningrad. Un cop van passar la corresponent quarantena, els espanyols van ser destinats a una de les cases conegudes com colònies que acollien els refugiats. “A mi –diu la Roser– em va tocar la número 1 a Pravda, a tocar de Moscou. Vam ser ben acollits i alfabetitzats –uns dels mestres eren l'August Vidal i la Lina Fernández–, vaig saber que la tieta Maria estava al pavelló d'adults i també que havia rebut un cop molt fort quan es va assabentar que el meu oncle Víctor, que havia tornat a Barcelona per portar una altra expedició de nens, havia estat a punt de caure en mans dels franquistes i havia hagut de fugir a Mèxic. Ella s'havia quedat sola.” Tot es va acabar de complicar quan va morir la seva cosina Mavi i a causa de la invasió de l'exèrcit de Hitler van haver d'evacuar Pravda, la qual cosa va portar els infants a Kukkus, poble del Volga Central, on va arribar l'hivern, el fred, els polls, la sarna, la tuberculosi i la mort d'altres companys. “A la nit feia tanta fred –diu la Roser– que ens ajuntaven de dues en dues i dormíem posant-nos un matalàs a sota i l'altre a sobre. Vam arribar a 41 graus sota zero i havies de sobreviure com podies.” El juny del 1943, i intentant retrobar la tia Maria, la Roser va anar a Kokand (Uzbekistan), on es va veure envoltada de misèria, dolor i desprotecció, va passar fam i desesperança, fins que la reculada dels nazis la va portar primer a Crimea i després de trobar-se amb la seva cosina Lola, a Bólxevo, una colònia propera a Moscou. Allà va confirmar –la primera notícia la hi havia donat una antiga mestra– que el seu oncle Víctor l'havia reclamat des de Mèxic. Complerts els tràmits, via Odessa i Gibraltar, el 4 de juliol del 1946 va arribar a Baltimore i unes setmanes més tard al Districte Federal, des d'on va preparar la tornada a Barcelona. El 19 de març del 1947 era a Mollet. La família estava contenta pel retrobament però alhora derrotada, amb el pare represaliat i la por planant sobre els caps: “Les poques vegades que vaig parlar de la meva estada a l'URSS, em feien callar i em deien que ells també havien passat penalitats. Van ser anys difícils, foscos, amb poques perspectives de futur i això va fer que m'anés guardant la meva història fins que fa deu anys ho vaig treure tot. Ara –assegura la Roser– puc dir que s'han esborrat definitivament els fantasmes i he après a viure amb vertadera llibertat.” Reconeix que durant molts anys va veure Stalin com “el pare de la pàtria russa, és el que ens havien ensenyat”, però quan li preguntes per què va titular les memòries Trenes tallades, amb un cert to intrigant contesta: “És un secret que guardo per als possibles lectors, però li puc assegurar que aquelles trenes embolicades en paper em van acompanyar molts anys.”