Gertrudis ja vola

Feia cinc anys que no publicaven cap disc, una eternitat quan tens audiències relativament joves, però Gertrudis han tornat i, com s'ha posat de nou de relleu aquests últims dies a Vidreres, Lliçà d'Amunt, Vic, Barcelona, Riudellots de la Selva o Manresa, el seu públic ni de bon tros els ha oblidat. Després d'un retorn, l'any passat, als escenaris, el grup de la Garriga publica Ara volo alt (Promo Arts), un disc, el setè que realitzen, que és fruit de la necessitat de “voler dir coses”. “Fins ara havíem jugat molt amb l'estil, a fer que les cançons sonessin bé, però aquesta vegada hem estat més curosos amb els temes sobre els quals parlem”, afirma Xavi Ciurans, el rostre més visible d'una banda que presumeix “d'estar més unida que mai”.

Allò que Gertrudis es resignen finalment que se'n digui “mestissatge” domina les cançons (a Ara volo alt hi ha reggae, cúmbia, pop, rumba, sons balcànics i, fins i tot, un bocí de reggaeton), però es fa difícil, aquesta vegada, obviar les lletres. “Tot i que sempre ens ha fet molta por ser pamfletaris, ens hem mullat a nivell polític i social. Parlem tant de l'oblit que es té de Barcelona com a ciutat anarquista [Que bé que s'hi està] com dels refugiats, [Amic del sud], sobre els quals ens semblava banal no fer-ho”, apunta Ciurans, que a Aire fa una lleugera referència al procés (“Crec en l'aire, sempre l'aire, perquè amb la força del vent, neix un país fet per la gent”, hi canta), i a Rua da Raiña, interpretada amb el cantant de Dakidarria, se solidaritza amb Galícia, “que molts es pensen que és totalment pepera però que té un nucli de resistència molt potent”.

A Ara volo alt, però, hi ha espais per a altres registres, com és l'incís en l'imaginari de la festa major que representa Últim ball. “És, a la vegada, un puto homenatge a la Plateria i un record d'aquells primers amors a la plaça que, quan hi penses, encara se't posa la pell de gallina.” Gertrudis, en resum, està de nou als escenaris amb un dels seus discos més notables i conformats perquè es parli d'ells, també, com a “referent”. “Tinc només 34 anys!”, diu, però, Ciurans. “No gaires més, per tant, que la gent de Txarango. No som gats vells; simplement vam començar molt joves!”