A l'illa de Lampedusa

Gianfranco Rosi, italià nascut a Eritrea, s'ha guanyat una reputació com a documentalista amb films sobre la misèria a l'Índia o al desert de Califòrnia, el narcotràfic a Mèxic i un embolic d'autopistes que configuren una extensa i complicada circumval·lació a la ciutat de Roma. Amb aquest últim, Sacro Gra, va guanyar el Lleó d'Or a la Mostra de Venècia, però, a més, amb Fuoccomare va rebre un Ós d'un metall equivalent, encara que sigui de manera simbòlica, en la darrera Berlinale. El seu hipotètic mèrit és haver rodat a Lampedusa, aquesta illa amb una alcaldessa brava que, amb la col·laboració de bona part dels seus habitants, procura donar acolliment a aquells que aconsegueixen arribar-hi sobrevivint a travessies infames.

Rosi, però, sembla interessar-se poc per aquestes persones, víctimes de dictadures sanguinàries i de guerres. Li interessen més els cadàvers dels nàufrags, que filma amb més atenció que els supervivents. I també un nen de l'illa que es passa el dia amb un tirador i que, amb un ull gandul, s'ha de posar un pegat. O el seu pare, que pesca. O la seva àvia, que cuina mentre escolta cançons a la ràdio. Sí, potser és la vida que, sense malícia, passa a banda de les desgràcies dels altres, encara que estiguin tan a prop. També és cert que hi ha un metge que lamenta les condicions de vida dels arribats a Lampedusa. Però és possible tenir la sensació que no n'hi ha prou. Que, del viatge a Lampedusa, Rosi se'n podia haver dut un testimoni humà que ens acostés més a unes persones en una situació extrema i no tantes imatges que alternen la intranscendència amb l'impacte de la mort, de manera que pot discutir-se la seva ètica.