Secrets i mentides

Fa prop de 15 anys, Isaki Lacuesta va començar la seva carrera com a cineasta amb el documental Cravan versus Cravan. Més que fer un retrat de la figura d'Arthur Cravan, el film establia un discurs sobre el tema de la identitat i la mentida. Aquesta opera prima va marcar una carrera en què Isaki Lacuesta –i Isa Campo– han parlat sobre els simulacres i les mentides. La propera pell és la darrera parada que fan els dos cineastes en la seva recerca, però és una parada significativa. És un exercici de depuració de l'estilística que obra noves vies.

La propera pell explica la història d'un fill pròdig –Alex Monner– que torna a casa després d'haver estat vuit anys desaparegut. La seva partença va anar acompanyada d'un fet traumàtic marcat per la desaparició del pare. El jove protagonista porta les ferides del passat en el cor d'una societat tancada i posarà en crisi les tenses relacions familiars. La qüestió central no és tant quin és el procés d'adaptació que segueix el protagonista, sinó comprovar si és o no el fill perdut. L'ambigüitat, l'ús de les el·lipsis, el desig de no explicitar les situacions són figures clau en el cinema de Lacuesta i Campo, que a La propera pell es repeteixen, però van més lluny. El gènere es dilueix en benefici d'alguna cosa molt física que converteix la pel·lícula en un drama de cossos i paisatges. Hi ha una brutalitat en la forma en què es filmen els cossos, les seves aproximacions, que contrasta amb la fredor amb què es filmat el paisatge del Pirineu. Allò físic acaba posant en crisi allò psicològic i La propera pell s'imposa com l'experiència d'unes presències que, més enllà de les suposades veritats i mentides del relat, mostren la veritat d'una eficient concepció de la posada en escena.