Ús i abús de les polítiques de memòria

Fa dos anys, una coneguda entitat ciutadana commemorava a Girona el seu 75è aniversari i la ciutat va erigir-li un monument. En les celebracions ningú es va preguntar què va passar 75 anys enrere, quan l'entitat va ser fundada. El 18 de juliol, feia 80 anys del cop d'estat franquista. TVE va programar El santuario no se rinde d'Arturo Ruiz Castillo. El problema no era l'emissió d'una pel·lícula feixista dins un programa de recuperació de la història del cinema espanyol, sinó que TVE no hagués previst cap programa de reflexió sobre què va suposar el 18 de juliol. A Tortosa, el mes de maig, hi va haver un referèndum per decidir si es retirava el monument d'exaltació franquista a la batalla de l'Ebre situat davant del pont de la ciutat. Només hi va anar a votar un 28% de la població i d'aquesta un 68% va voler la permanència del monument. Un instrument democràtic com el referèndum vol donar legitimitat a una imposició franquista. L'alcalde diu que contextualitzarà el monument, però alguna cosa tèrbola continua esquitxant les polítiques de memòria a les Terres de l'Ebre.

Tots aquests exemples ens demostren com a vegades el tema de la memòria té més impacte mediàtic que consciència ciutadana. Existeix un clar dèficit de memòria històrica que provoca que les polítiques de memòria resultin opaques i generin absurdes controvèrsies. El cas més recent és el de l'exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Els mitjans de comunicació no han parat de mostrar els concursos de llançaments d'ous contra l'estàtua de Franco, però s'ha minimitzat que, lamentablement, el dia de la inauguració a més dels ous es va acusar de feixistes els organitzadors i es va menysprear els membres de l'Amical de Mauthausen que havien assistit a l'acte. Què és el que ha provocat aquesta estranya barreja de reaccions extremes?

El problema no radica en el contingut de l'exposició –que sí que irrita la Fundació Francisco Franco– ni a pensar si la ubicació de l'estàtua de Franco decapitada davant del Born està prou connotada o no. El tema essencial radica a veure com, en aquest cas, hem desviat el necessari treball de recuperació de la memòria cap a les polítiques de memòria, fins que aquestes s'han imposat. En el cas del Born hi ha l'oposició entre dues polítiques. La primera es va dur a terme des de l'Ajuntament de CiU, que va recuperar les valuoses runes del Born per construir un espai de memòria dels tràgics fets de 1714. La segona, l'ha duta a terme l'Ajuntament de Barcelona en Comú, que per minimitzar l'efecte de la política de memòria anterior n'ha articulat una altra sobre les representacions simbòliques franquistes.

Tan necessari és recuperar la memòria de 1714 com la de la Guerra Civil. La qüestió es troba en com les recuperem i evitem caure en l'abús de la memòria. El filòsof Tzvetan Todorov va deixar-ho clar en un llibret titulat significativament Els abusos de la memòria, on contraposa la memòria literal basada en la recuperació fidedigna d'uns fets amb la memòria exemplar en què el passat pot convertir-se en principi d'acció per al present. Les dues poden ser legítimes, però el risc cau quan es crea el culte de la memòria per la memòria i aquesta acaba sacralitzant-se. Per no caure en aquest parany, Todorov afirma que hem de fer-nos una pregunta essencial: “Per què pot servir recuperar el passat i amb quina finalitat?” Si no es tenen clares aquestes dues qüestions, les polítiques de memòria poden generar controvèrsies i afectar la necessària recuperació de la memòria col·lectiva.