El món de Mouawad en un monòleg

“La meva germana bessona és la guerra civil al meu país d'origen”, diu i repeteix Abdelwahab, àlter ego de Wajdi Mouawad, escriptor i dramaturg nascut al Líban i membre d'una família que, arran de la guerra que va durar del 1976 al 1990, va exiliar-se i va establir-se al Quebec.

I sí, a Un obús al cor (monòleg teatral que adapta una novel·la de l'autor: Visage retrouvé) hi ha, com sempre en Mouawad i essent comprensible que sigui inevitable, el pes dolorós de la guerra, amb el seu horror i els seus traumes perdurables. Com també hi ha la interrogació sobre la identitat, en part en relació amb l'experiència de l'exili, i un viatge que pot ser físic, però que sobretot passa a l'interior d'un personatge que, en aquest cas, és un jove que rep una trucada que, avisant-lo que la seva mare està a punt de morir, fa que agafi un autobús (revifant el record traumàtic d'un altre autobús, que va ser incendiat) per arribar a l'hospital. Un trajecte breu en el temps durant el qual evoca la seva vida, a vegades amb ràbia i crispació, i altres vegades amb tendresa.

També, com gairebé sempre en Wajdi Mouawad, la recerca té a veure amb els pares, de manera que és possible pensar en el viatge del protagonista de Litoral o en el dels germans bessons d'Incendis, amb la qual La Perla 29, amb la direcció d'Oriol Broggi, va iniciar la seva relació amb l'obra del dramaturg, que va continuar amb Cels i que es renova amb Un obús al cor. Abdelwahab busca el rostre de la mare, que se li ha esvaït, i així poder-la reconèixer i també reconèixer-s'hi en el moment d'afrontar-ne la mort. Encara és una criatura espantada, però, de fet, assistim a la seva maduració personal.

En aquest muntatge, presentat aquest cap de setmana en el Temporada Alta, Broggi comparteix la direcció amb Ferran Utzet (Dansa d'agost) i Ernest Villegas assumeix la interpretació d'un monòleg que a vegades conté el millor de Mouawad, amb la seva poètica tràgica, i a vegades decau o potser es fa massa explícit.

En tot cas, l'actor el defensa apassionadament, de manera que ens fa sentir el dolor d'un individu (i el del món), però també, amb tot, aquella afirmació de la vida que, per contrariar la mort, sempre emergeix amb l'humanisme de Wajdi Mouawad.