QUÈ HI HA DE NOU
M. MONTSERRAT, D. PALOMA
Són només quinze
“En la redacció d'aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l'ortografia fundacional, però no s'ha limitat tan sols a fer visibles les modificacions dels darrers temps, sinó que, amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic, [...] ha decidit d'introduir-hi uns pocs canvis. [...] En l'accentuació, es redueix notablement l'ús de l'accent diacrític.” [Reproducció fragment Ortografia]
El 24 d'octubre el Ple de l'Institut va ratificar la nova ortografia, la mateixa que ha fet parlar experts i pseudoexperts durant un parell de mesos llargs. El punt estrella van ser els diacrítics: entre la llarga llista de paraules que duien accent diacrític (a la nota introductòria de la nova ortografia es diu que n'eren “més de 150”), només quinze paraules el porten a hores d'ara. Són els noms bé, déu, mà, món, pèl, sòl i ús, i també les formes verbals és, sé, són i té. Són els adverbis sí i més, i també el pronoms què i vós. La llista s'acaba aquí.
Hem avançat molt de 1904 ençà. Pompeu Fabra va publicar aquell any un tractat d'ortografia catalana en què distingia dos grups de paraules. D'una banda, el grup en què portaven accent els dos membres de cada parella (tè i té, sòn i són i vint parelles més que precedien un “etc.”). D'altra banda, el grup en què portava accent un dels membres de cada parella (mà i ma, més i mes..., fins arribar a la vintena de casos, alguns dels quals s'afegien als del primer grup: tè-té i te [com te dius?], sòn-són i son [son pare]).
Les Normes ortogràfiques de 1913 van mantenir els dos accents del primer grup (bè i bé, nèt i nét...). Quatre anys més tard, el Diccionari ortogràfic va apostar per un sol accent, el tancat (be i bé, net i nét...). En aquest punt, l'ortografia va començar a ser més fàcil, si bé ja aleshores es van recollir 41 paraules amb accent diacrític (55 si hi comptem plurals i derivats). El 1932, el Diccionari general de la llengua catalana va recollir els mateixos casos. El nombre de diacrítics es va mantenir estable durant molts anys: en el curs superior de Marvà la llista era de 42, en la gramàtica de Jané era de 30 (“els principals”), Ruaix en va incloure 45.
Vicent Pitarch, coordinador de la comissió d'experts que han treballat en la nova ortografia (al costat d'Albert Jané, Joan Martí i Castell, Brauli Montoya i Mila Segarra), explica que els diacrítics havien augmentat molt els últims anys.
Si ara només cal marcar quinze diacrítics, estem convençuts que així es facilita l'aprenentatge d'aquest punt de l'ortografia a les generacions futures. Mentrestant, els maldecaps per a professors i professionals de la llengua tindrà un període de convivència entre les dues normes. Només la norma nova s'aplica ja des del 24 d'octubre a totes les publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans i, per tant, també al diccionari en línia i a la gramàtica (que, per cert, sortirà a la venda dimecres que ve). Sí, amb accent.
