“He estudiat a fons tota l'obra del muralista Sert”

Sí, ho volia malgrat que en aquella època –vaig néixer l'any 1942– els pintors tenien molt mala fama, eren temps de postguerra i a les cases el que la gent volia era que els fills fessin treballs més coneguts. Però a mi a casa sempre em van donar facilitats per pintar i dibuixar. Vaig estudiar pintura a Manresa, després vaig estar amb Estanislau Vilajosana i per aprendre perspectiva vaig anar amb Mestres i Cabanes, un manresà il·lustre que feia, entre altres coses, els decorats del Liceu. Als quatre anys vaig començar a fer dibuixos de futbol i toros, que era el que veia en aquells moments: els toros amb el meu avi, que em duia a Les Arenes a Barcelona, i el futbol amb el meu pare, a Manresa.

Mai no he estat seguidor ni del futbol ni dels toros, així que quan al final de l'adolescència em vaig independitzar culturalment vaig anar de dret cap al cinema, del qual sóc un gran aficionat, segurament gràcies als meus pares, que amb bon criteri em duien amb ells al cineclub de Manresa, on cada setmana veia una pel·lícula i després assistia atent al col·loqui. Des de sempre el que més m'ha agradat és anar al cinema.

Sí, una època de la meva vida la vaig dedicar a fer dibuixos per a diferents publicacions com ara Patufet, El Papus, TBO i Barrabás. També vaig fer grafisme i dibuixos animats de manera professional en el món de la publicitat. Però, a més a més, he col·laborat amb cineastes com Jacinto Esteva i Josep Maria Nunes fent curtmetratges per al món del cinema.

Quan ets jove t'enfrontes a tot, i gaudeixes fent el treball que t'agrada. A la tarda, després d'estar tot el matí treballant a Barcelona, arribava a Manresa i gaudia pintant un quadre o un mural de 2 per 2. I cada dia es renovava aquest entusiasme, i fins i tot tenia temps per sortir, encara que ho feia poc, perquè jo em dedicava molt a la feina. No he estat de sortir a la nit.

Moltes persones en aquells moments volien comprar la pintura que feia, però el cos havia de ser sempre d'esquena: si el cos de la dona es veia de cara, no el volien. Aquella era una època en què la gent despenjava el santcrist del dormitori per posar-hi un nu que desplaçava la creu a l'altra paret de l'habitació. He pintat moltes esquenes i molts culets, i encara se'n continuen demanant. Era una manera de pintar l'erotisme. Pintava xals sobre el cos i a mesura que anava passant el temps aquells xals dels quadres anaven caient cada vegada més a sota del cos de la dona. Després de la mort de Franco, la gent es va interessar per aquest tipus de pintura.

El meu pare em va portar sovint al circ. En aquells moments, per a un nen, era un gran espectacle, immens, amb tres pistes. M'encantava el que veia, em feia riure molt i ja aleshores vaig començar a dibuixar imatges d'aquest gran espectacle.

Sempre hi ha uns moments en què tens influències d'algú; a mi m'ha influenciat molt Sert, de qui he estudiat a fons l'obra. He fet murals, entre els quals està el del'altar de l'església de la Mare de Déu de Joncadella: és un mural daurat que ocupa el lloc on abans hi havia hagut un altar barroc que va ser cremat l'any 1936. També he fet el mural que hi ha a la Caixa d'Estalvis a Santpedor amb la figura del Timbaler del Bruc. I ara, a l'estudi tinc un altre mural que ja fa molts anys vaig fer per a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa; aquest el vaig fer quan la meva filla era petita i va estar ingressada en aquell hospital. Crec que ara, en lloc de restaurar-lo, els n'hi faré un de nou: per mi és més fàcil fer un mural nou que sigui més o menys com l'original que restaurar el que vaig fer.

No sé imaginar-ho, però crec que seria diferent. Si hagués viscut en un altre lloc, més gran o més petit, les influències rebudes haurien estat unes altres i, per tant, els temes de les meves pintures serien diferents.