Dramatúrgia que navega a la deriva

La literatura és convertir en insòlitament atractiu un fet vulgar. També donar forma a una aventura d'un supervivent. L'èxit de Gabo en desgranar la història del dissortat supervivent és dotar-la d'un deliri que el fa batallar amb monstres fins a sortir-ne indemne. Aquesta dramatúrgia, desgraciadament, no agafa gaire volada, perquè el conflicte de saber qui és l'autor d'un text, si qui l'escriu o qui l'ha explicat (i viscut), perd interès a les poques planes. També l'escàndol que el mariner digués la veritat, amagada en totes les altres tertúlies dels mitjans governamentals.

Amb un espai molt net i on s'intueix que l'escriptori serà peça principal de la narració, sembla que no hi tinguin prou confiança quan apel·len al vídeo, un recurs que no aporta gaire. El joc de la ràdio, en canvi, s'integra molt bé dins la història i li permet una veu diferent que aporta volum, un codi per a la història oficial. El gran problema amb què han de batallar Àngel Llàcer i Emilio Gutiérrez Caba (el nàufrag i l'autor, que resolen amb eficàcia els seus papers) és que no tenen gaire conflicte. Només aventura. Com si tot fos arribar a port. La veritat de la història respecte de l'oficial es presenta enmig de la narració sense que això suposi cap gran canvi en les tribulacions del nàufrag. Potser si s'hagués prodigat en les contradiccions de la dictadura hagués potenciat el conflicte i hagués generat un plec interessant a la narració. Però la lectura és plana, lineal, com un mar en calma, sense les ones que juguen amb el destí dels vuit soldats que se les pintaven molt felices tornant a casa amb electrodomèstics per a tota la família. El realisme màgic exigeix més sorpreses que el recurs de l'escriptori. La balsa hauria d'haver fondejat altres mars.