El temps intermedi de Paul Fuster

El nou disc del cantautor Paul Fuster –amb arrels a Nova York però arrelat a Cardona– es titula Go/Between , que traduït vindria a ser una espècie de transició, de temps intermedi. Per allò de buscar-hi un significat, Fuster explica que es troba en aquesta situació: “Tirar una pedra provoca alguna cosa, i en la vida s'ha de provocar-la sense asseure't a esperar.” I és així com aquest músic singular, el més nòmada de l'escena catalana, un grunge rústic, ha sortit de Cardona, no amb bicicleta , aquest cop, sinó amb una furgoneta blava, “molt guapa, gent” per llançar aquesta pedra en forma de concert.

Paul Fuster , acompanyat de Marià Roc (baix i veus) i Josep Cordobés (bateria) va presentar divendres al Teatre de Salt, dins Temporada Alta , les noves cançons que si bé, amarades d'aquest so grunge en què va néixer musicalment, empelta calidesa i lluminositat a un rock folk que atrapa. I es nota en la primera cançó, Big OK, una de les que va sonar a Salt. Concebut com a concert de petit format, Paul Fuster és, però, un esperit lliure i fa més per tocar entre amics, havent deixat la bicicleta a un costat de la via, o a l'escala d'un bloc de pisos. Devia notar la barrera, invisible però que hi és, que separa l'escenari de la platea ja amb la primera salutació: “Que fosc que és això.” I des de bon principi ja va interactuar amb el públic, instant-lo a trencar aquesta incomoditat, protagonisme també, de qui porta el pes de l'actuació. “L'has fet tu, el peu del micro?”, va preguntar algú des de les primeres files. I Paul Fuster, agraït, s'hi va estar prou estona, com si un curiós, de visita, entrés al seu taller. Van sonar també Washaway, del nou disc i antics temes com Guapa poca-solta o cançons del seu grup novaiorquès. Si haguéssim minutat el concert, de prop de dues hores, Paul Fuster va fer més temps de pausa i d'intermedi –havia promès que faria blocs de tres cançons i després xerrar, però ho va convertir gairebé en un monòleg–, en què s'ho prenia amb calma, recollint pinces de cabell que una noia li havia regalat o parodiant les estrelles del rock, amb guitarra al darrere en mode bandolera, o improvisant la lletra d'una cançó allargant la n en excés, rient d'aquests artificis del món de la música, com els bisos; mai una sorpresa, sempre previstos a la llista. Referències a Trump, dedicació a Cohen, però a l'estil Fuster, sense melancolia: “No cantarem l' Hallelujah , gent!” La intenció de tanta locució era connectar, però aconseguia el contrari. Sort que amb la cançó es reprenia la connexió.