Modern a mig camí

Ramon Casas passejant en el seu flamant automòbil, un dels primers que hi va haver a Barcelona. Casas fent de bohemi a Montmartre, però amb la diferència que no passa gana com molts dels seus amics artistes, perquè, és clar, ell és fill de casa bona. Són imatges que han alimentat els tòpics sobre el pintor, una mena de hipster modernista i trencador.

Però l'artista Casas, sens dubte un dels puntals de la pintura modernista, té molts més vessants. Casas és un prisma amb moltes cares i algunes de contradictòries. I és en les seves contradiccions i paradoxes que se centra l'exposició central (i última) de la commemoració del 150è aniversari del naixement del pintor, que demà s'inaugura al Museu Maricel de Sitges.

L'exposició, organitzada entre els Museus de Sitges, l'Obra Social La Caixa i el MNAC, no vol ser en cap cas ni una retrospectiva ni una antològica de l'artista, sinó que més aviat, com diu un dels comissaris de la mostra i cap de col·leccions dels museus sitgetans, Ignasi Domènech, “és una mostra que actua com un joc de miralls”.

Un joc que enfronta Casas amb altres artistes més o menys coetanis que el van marcar (Sorolla, John Singer Sargent i Toulouse-Lautrec, entre d'altres) o als quals ell va influenciar (Picasso, Torres-García...), però que també el col·loca cara a cara amb mitjans tan moderns a principis del segle XX, com la fotografia.S'exposen 178 obres, en bona part provinents dels fons dels museus de Sitges i del MNAC, però amb una vuitantena d'altres institucions i de col·leccions particulars.

El títol de la mostra, Ramon Casas, la modernitat anhelada, és significatiu. Francesc Quílez, coordinador de col·leccions del MNAC i l'altre comissari de la mostra, explica que el títol “juga amb la contradicció de com Casas és vist com un pintor de la modernitat, però, en canvi, ell mai va arribar a la culminació d'aquesta modernitat, reflex de la influència de la seva clientela burgesa, refractària als trencaments formals”. El cocomissari de la mostra apunta que el moment d'eclosió de la modernitat en Casas correspon més o menys a l'etapa dels Quatre Gats, entre el 1897 i el 1903. “A partir d'aleshores, la seva obra és més edulcorada i convencional i molt menys atrevida que abans”, afegeix Quílez. Entre les paradoxes de Casas, hi ha el fet que sigui un personatge absolutament cosmopolita i interessat en els avenços de l'època, com l'automobilisme, però també “pinta tot allò popular hispànic, com les manoles i els toros.

Va ser a París on Casas es va formar com a pintor, al taller de Carolus-Duran. Allà, amb només 17 anys, es pinta amb una bóta de vi a la mà. La mostra continua en un diàleg constant entre artistes. Els meravellosos retrats al carbó de personatges que Casas va exposar a la sala Parés influeixen Picasso, que exposa per primer cop als Quatre Gats, però també impacten un jove uruguaià acabat d'arribar a Barcelona: Torres-García.

Multituds i dones

La mostra, que ha obligat a despenjar tota la col·lecció permanent del Museu Maricel i que després viatjarà als CaixaForums de Madrid i Palma, continua amb àmbits temàtics que analitzen, per exemple, la importància de la multitud en l'obra de Casas (amb un esbós inèdit de l'obra Garrot vil), on es veu la influència de la fotografia en l'execució de les seves obres. La dona, com sol passar sempre en Casas, és un dels temes més ben representats en la mostra, amb una cloenda que analitza com Casas transcendeix el nu acadèmic, amb una pinzellada més solta i unes posicions més atrevides i íntimes.

Tenint en compte el lloc on es fa la mostra, al costat del Cau Ferrat, l'amic de Casas, Santiago Rusiñol, hi apareix constantment. I a l'escala de sortida de la mostra, una curiositat: una marina, penjada just al pis de dalt des d'on va ser pintada.