La guitarra

Quan vaig decidir estudiar i preparar-me de valent amb tots els meus coachs literaris per arribar a ser un escriptor de primera no em van avisar que això aniria més amunt i avall que el Shambala (per allò de viure sempre un pas endavant i superar la síndrome Dragon Khan, que ja cansa). Ara resulta que et mates estudiant trames plenes d'emocions i de girs argumentals, aprenent a fer subordinades com Déu mana, a respectar les normes d'ortografia, construint frases que lliguin, que vulguin dir coses i que tinguin trempera, i li donen el premi Nobel a un paio amb un barret que toca la guitarra, bufa una harmònica i no diu ase ni bèstia ni a sa mare.

Com que en una d'aquestes lliçons ja vaig aprendre que cal transformar les derrotes en victòries mentre beus camamilla i te vermell (una herba que es beu i que ara mateix no recordo si l'IEC diu que es pot escriure sense accent o amb accent) i et relaxes fent abdominals, doncs he aparcat per uns dies els meus cursos de Com vendre més llibres que la Rowling i el Ruiz Zafón sumats i m'he apuntat a un que es diu Aconsegueix en tres mesos que l'Eric Clapton al teu costat sigui un mindundi.

I funciona. Sí senyors! El meu profe m'ha dit que em deixi anar i jo ja he creat una cançó. Tres acords: sol, do i re, i una lletra actual i polèmica i ja està. “Quants priorats et calen per sortir abans no et facin bufar, la resposta, amic meu, la tens en un got, la resposta, xiquet, la tens a dins el vi”. Ara només cal un tuit ben retuitejat que faci la difusió correcta i el premi Nobel de literatura 2017 ja és ben meu.