L'‘aparició' de la nova Beckett

Diu Toni Casares, director artístic de la Beckett, que el teatre ha de tenir molt en compte els fantasmes dels locals que habita. Certament, la nova Beckett, al cor del Poblenou, deixa ben palpables les ferides que han anat fent cada reforma, recollint la memòria de l'edifici i dels que hi han conviscut. Vés per on, que han decidit obrir oficialment la programació amb una desaparició, la de Wendy, que és, alhora, una altra aparició: la tercera de Benet i Jornet a la cartellera aquesta tardor. Benvingut siguin els esperits del teatre, i ben despertes les ànimes que han d'esperonar activitat i conciliar-la amb la història de la Cooperativa Pau i Justícia.

Oriol Broggi ha construït un teatrí dins del teatre. Ha fet que l'espai escènic integri l'escala, el balcó d'entrada de la sala de baix i també que els tècnics tinguin una certa presència en el primer espectacle oficial d'aquesta sala. La Beckett ha triat una peça onírica de Benet i Jornet, l'avi dels actuals dramaturgs. La desaparició de Wendy té molt de joc teatral, de recuperar el cor de nen i no voler créixer. Com Peter Pan. De sentir-se humiliat per tothom, arraconat, com una Ventafocs. Però també de ser un ésser més aviat apàtic, sense ganes de res, amb por de perdre els tresors que s'han anat amagant pels racons, a l'ombra dels pares. Benet i Jornet va bastir una història que feia sorna de la misèria de l'autoria de teatre català i que decidia creuar, amb la imaginació dels espectadors, els límits captaires d'una cultura d'un país petit com el nostre.

L'autor s'agafa a l'ombra de Peter Pan per escapar-se per la finestra. Dóna al seu teatre realista una pàtina màgica, i prova de comprendre els personatges i els actors, com si d'un Pirandello es tractés. Fa uns anys,va repetir-ho amb un exercici similar, per a la companyia de titelles de Teatre Nu, amb la Ventafocs (potser sí, potser no), TNC, 2004/05, en què la protagonista es rebel·lava de nou a l'ensucrament general del teatre que tira de beta, fàcil.

El joc fa la resta. Broggi planteja una acció molt destapada, que els personatges-actors avisen el públic del que haurien d'haver vist però que la improvisació ha malbaratat. Recorda molt aquella seva Primera història d'Esther d'Espriu, al TNC. I sí, Papitu sembla haver-se inspirat en aquella Sinera però baixant-ho al subterrani de casa, amb les seves humitats i baixeses humanes. El plantejament escènic aporta un cert aire de festa, de celebració que li va molt bé per inaugurar la Sala Beckett oficialment. Tots els actors juguen a fer enriolar l'espectador. Des del mestre de cerimònies (una mena de Déu-autor-director) que imposa les escenes a un Peter Pan/ Ventafocs que té molt de Bartleby, l'escrivent (i el seu “preferia no fer-ho”). Un treball notable que acaba carregant massa, volent escoltar més veus, insinuant que els viaranys teatrals són inesgotables. Això sí, un final preciós per a un inici d'època de la Beckett prometedor.