“Aquest és un ofici que enganxa”

Vaig aprendre l'ofici de mecànic i ferrer, tenia un taller a Osor, treballava en el manteniment d'una empresa que es dedicava a tractar la fusta de castanyer que es deia Dèrica i feia objectes de forja, un treball que es basa en la deformació del ferro en calent, a cops de martell, sobre l'enclusa, per donar-li forma i obtenir objectes com ara canelobres, eines, làmpades, que una empresa de Sant Hilari Sacalm, Roure, comprava i exportava als Estats Units i a la Gran Bretanya. Volíem expandir les vendes i vaig anar a un parell de fires al nord d'Anglaterra per fer contactes amb companyies d'aquella zona, Manchester, Blackpool, Preston, Lancaster, on coneixia gent.

Va ser un primer pas que pocs mesos més tard es va completar quan una de les companyies amb les quals havia contactat, De Molen Limited, em va dir que el catàleg de mobles rústics que presentaven els tallers d'Osor i Sant Hilari no els interessava gaire, però ens van proposar que els féssim un moble molt senzill, una country wood table, o sigui una taula de pagès estil anglès. Vaig contestar que per a nosaltres no hi havia cap problema, que podíem fer el que volguessin. Més tard i gràcies al moble rústic de les Guilleries vam rebre un encàrrec de 50.000 cadires de tipus anglès i americà que va donar feina a una fàbrica de Balenyà. Els anglesos van venir aquí, els vam ensenyar com treballàvem i vam començar a fabricar i vendre. Les taules, que les fèiem a Osor, les exportàvem amb camions o vagons de tren a través de Tranfesa.

Em van oferir ser agent de la companyia i com que també es dedicaven a la compra d'antiguitats em van preguntar si coneixia llocs on trobar-ne. Els vaig contestar que en aquell moment els meus coneixements sobre aquest camp eren limitats però també que sabia on hi havia magatzems, i em vaig començar a moure cap a Olot, la Bisbal, Palafrugell. Quan els anglesos venien, jo els feia de guia i organitzava el transport. Normalment portaven els seus vehicles, però a més jo els ajudava amb un camió amb matrícula britànica que m'havien cedit.

És indubtable. Aquella gent em va iniciar, ensenyar i orientar en el món dels brocanters i les antiguitats. Primer vaig buscar el que ells m'havien demanat i més tard m'hi vaig posar pel meu compte. Recordo que el primer objecte que vaig comprar motu proprio va ser una col·lecció de fotografies de cine que tenia un antiquari d'Olot, i me les va vendre per 12 euros (2.000 pessetes). Després tot va rutllar, vaig posar el magatzem a Anglès, on, a part de moble britànic, per exemple les calaixeres o les taules de caoba que s'estiren amb una maneta i tenien molta demanda a Barcelona i Madrid, també venia moble d'aquí. Fins i tot vaig fer de guia a antiquaris que volien anar a comprar allà. He treballat molt i, encara que mai he fet un gran sou, la veritat és que m'ho he passat molt bé. He de reconèixer que aquest és un ofici que t'enganxa molt i més quan saps que totes les possibilitats són obertes –a part d'Anglaterra, la feina m'ha portat a França, Alemanya, Holanda, Polònia i Romania– i l'oportunitat la pots trobar a qualsevol part del món.

L'arqueologia industrial, per exemple, taules de fàbriques tèxtils, de pell o fins i tot d'escorxadors, els armaris de fusta, els taulells antics de botigues i altres establiments comercials i les estanteries de roure o de pi tenien una molt bona sortida a Bèlgica, els Estats Units i Anglaterra, on bàsicament es buscava molt moble de pi. Eren unes peces que aquí no es valoraven, com també passava amb les lleteres de ferro i les semals.

Hi va haver un temps, als anys vuitanta i noranta, en el qual es van posar de moda. Vaig vendre més de quatre mil portadores que ni valoraven en grans masies de l'Empordà. Hi havia cases que en tenien 100 o 200, no sabien què fer-ne, s'estaven podrint i jo els feia una oferta de 1.000 pessetes per cada una. Pels propietaris aquest era un molt bon preu i per la gent amb la qual jo treballava també. Tal com les trobaven les exportàvem, després les restauraven i les veníem. També hi va haver un moment en el qual es van posar de moda les lleteres de ferro, o els cavalls de fusta estil victorià, pintats i d'una mida considerable. En vam vendre més de set-cents i els fèiem en un taller d'Amer.

Moltes, per exemple l'any 1995 vaig comprar un carro de morts que va sortir d'uns magatzems de l'ajuntament de València. Em van dir que era el que s'havia utilitzat en l'enterrament d'Antoni Maura, que havia estat president del govern amb Alfons XIII. Era molt tètric, feia por, encara hi havia els plomalls per als cavalls. Al final, el vam vendre als Estats Units a una casa del terror a Texas. També vaig comprar un orgue de pipes que vam treure d'una església de Liverpool que estaven desmuntant. Després el vaig traspassar a un col·leccionista de Lleida i finalment, un cop restaurat per Blancafort, l'instrument va anar a raure a l'església de Torres de Segre, on avui se celebren concerts. A més he venut molts de pianos i pianoles: entre d'altres, un Bergstein, una eina de prestigi –amb pianos d'aquesta marca havien treballat compositors com ara Alexandr Scriabin, Maurice Ravel, Béla Bartók i Edvard Grieg i músics actuals com ara David Bowie i George Harrison– que va comprar una concertista. Per casa, van passar figures importants de la música com ara Lucky Guri, i amb el meu company antiquari de Peratallada vam fer contactes amb els professors de la Filharmònica de Berlín i vam trobar un contrabaix a les Planes. D'altra banda, hi va haver un moment en el qual a Anglès vaig intentar impulsar una gran fira anual d'eines antigues, però la proposta no es va acabar de consolidar.

N'hi ha molts que sí, d'altres potser no, però en un moment de crisi com el que estem vivint, quan n'hi ha molts es pensen que tothom pot ser de l'ofici. S'ha de deixar clar que la gent del gremi som professionals, paguem els autònoms, ens donem d'alta de la categoria de compravenda i intentem oferir seguretat i bon servei als clients. Sabem que la crisi ha incentivat l'intrusisme però també que hi ha molta gent que intenta guanyar-se la vida com pot i, encara que els socis del gremi no els tolerem a les fires o a les descàrregues, n'hi ha que paren a mercats de segona mà com el de Celrà.

Podríem dir que tant pels preus com per la categoria de les peces, els mercats de segona mà han complicat una mica la situació, però jo diria que no, que són mons paral·lels. Al mercat de segona mà, tant hi pots vendre una cadira feta abans-d'ahir com una camisa que t'has comprat al matí, però també pots trobar-hi l'obra d'un artista important, mentre que a la fira de brocanters hi ha una certa aposta pel col·leccionisme, per la decoració i per les peces amb història.

Li diré que viure fent tan sols de brocanter és complicat, quasi tots tenim una segona feina i sort n'hi ha, dels col·leccionistes, que et poden demanar des de ganivets fins a eines de fuster, màquines d'afaitar d'una sola fulla, sifons o ampolles d'envasos de begudes amb denominació local com per exemple les de Narcís Vilagran d'Anglès i de Corts de la Cellera, o de licor, com ara l'estomacal Bonet de Sant Feliu, eines de suro, manetes de porta, timbres i soperes. Amb tot, hem de dir que el sector viu un moment cruel en el qual la competència que arriba de l'Extrem Orient, en especial de la Xina, Indonèsia i les Filipines, on tant fan sofàs Chester com mobles antics, no tan sols ha copiat peces d'art rústic originals de Sant Hilari, Arbúcies, Torelló o Osor, sinó què, de rebot, ha provocat la fallida de moltes torneries i fàbriques que, en no poder ajustar els preus, han hagut de plegar. Tampoc podem passar per alt el canvi de tendències. Les generacions renoven els gustos i ens trobem que molta gent que comprava en mercats de brocanters avui té més de 60 anys i alguns no s'arrisquen perquè diuen que als fills no els interessa tenir gaires objectes a casa.

El van impulsar persones com Salvador Claret, Joan Vinyes, Lluís Coll, Teresa Casademont i jo, que volíem normalitzar i prestigiar una professió que alguns deien que l'exercien parracaires il·lustrats. Vam impulsar les descàrregues i les fires. Van tenir molt d'èxit les que vam fer a Sant Dalmai, l'aeroport de Vilobí i Sant Feliu de Guíxols, participem en el Girona 10. Avui tenim més de quaranta socis i intentem que la feina sigui coneguda per les noves generacions.