Terrabastall creatiu
La creació no té forma, ni mesura. Per això, hi ha qui pot compondre una peça teatral reconstruint quatre generacions familiars de factures d'un local de sempre, que està a les acaballes. I hi ha qui involucra un grup de voluntaris perquè ballin una marató coreogràfica de més d'una hora de durada. Non stop. Com Israel Galván, que ell solet construeix un univers sonor i rítmic amb cames i mans, i picant la panxa i la gola, però també repicant columnes i terra de Sant Pere de Galligants. Aquest cap de setmana, en què les nou propostes agrupades sota el títol Sacseja't busquen l'atenció dels programadors internacionals i de l'Estat espanyol per ensenyar els llenguatges més exportables fora del Principat, tot pren un aire fresc i imprevisible de terrabastall. Es tracta de mostrar el costat suggeridor d'un cataclisme creatiu que evoca un talent de gust universal.
Els de Cabosanroque, que ja han treballat amb Carles Santos (un creador fill de la imatgeria brossiana), signen una instal·lació prou eloqüent: No em va fer Joan Brossa. Amics de crear ginys de manera artesanal perquè sonin com una orquestra programada amb una il·luminació ben austera, construeixen un paisatge que evoca l'univers de la literatura de Brossa. No hi ha text explícit que hi dialogui. Prefereixen deixar que l'espectador obri la ment per recrear el seu propi imaginari. La instal·lació, carregada de rampoines que van sonant i sorprenent l'espectador, pot recordar el desordre de l'estudi d'aquell artista. Potser Brossa crearia amb unes directrius similars al treball intuïtiu i de diverses textures dels Cabosanroque. És fàcil imaginar que quedaria encantat per una màgia en tres dimensions. La instal·lació s'escapa tant com pot de les imatges potents visuals del poeta per no ser-ne esclaus. És una distància imprescindible. Tot arrenca, per cert, amb una narració de Brossa a la trinxera amb la Lleva del Biberó, en què un obús li cau al costat però no esclata. Va renéixer, deia ell.
L'Agrupación Sr. Serrano repeteix en el cap de setmana de programadors. De fet, són ja una de les companyies més internacionals del panorama català. Birdie parla, de fet, dels viatges, de la immigració. L'econòmica, l'energètica, la social, la cultural... Demostra que tots som viatgers i que les fronteres són abismes que la natura acaba superant. Pere Faura, en canvi, completa la seva mirada sobre la dansa popular amb aquest Sweet fever. Si a Sin baile no hay paraíso demostrava que una mateixa coreografia es podia ballar amb partitures tan diferents com Cantant sota la pluja i El llac dels cignes, ara compara el ball, aparentment festiu i lliure, amb l'alienació a les cadenes de treball i les desfilades militars. Tot està orquestrat en una societat consumista incapaç de reaccionar.
Hi ha hagut dues peces de flamenc contemporani aquests dos primers dies: Israel Galván ahir a la tarda feia un Solo de virtuosisme que alhora buscava la connexió amb l'espectador i amb l'espai, mentre que Rocío Molina proposava un viatge molt més profund a Caída del cielo. La seva dansa demostra densitat en la quietud i desmesura en la part més vital, amb algun esquitx grotesc. Com si aquest àngel que s'avorreix del cel i decideix fer-se mortal passés momentàniament per l'infern.
Loscorderos van repetir ahir en el cap de setmana dels programadors (aquest any s'ha superat el centenar gràcies a un retorn de programador estatal). L'any passat presentaven La banda de la fi del món. Ara són, directament, àtoms que viuen en un espai paral·lel entre la vida i la mort, en constant transformació. Amb els inclassificables Za!, estiren fins a l'extrem un conte delirantment divertit. Acabem al principi del terrabastall. Un local que avui passa desapercebut, també per a les postals del turisme, i que és en realitat una radiografia íntima de la ciutat per descobrir qui no paga les factures, quins mobles estan de moda... Com els antics locals es converteixen en restaurants que acomiaden la gent en anglès... Un terrabastall íntim a El primer álbum que promet viatges profunds impensables en una ciutat de memòries perdudes.
