Quan la representació s'acaba...

Podem considerar La mort de Louis XIV d'Albert Serra com una gran ficció, carregada d'ironia, sobre la impotència absoluta del poder davant la malaltia. La pel·lícula mostra quins varen ser els darrers dies d'un home que va ser el més poderós del seu temps, però que en la intimitat no és més que un cos agonitzant. Un Rei Sol amb la cama putrefacta que ha de posar la seva vida a les mans d'uns metges inútils. El monarca que va convertir la representació en un instrument per la presa del seu poder es troba sol i sense forces. L'exuberància no li serveix per a res. Al voltant del seu llit hi ha altres metges, criats, assistentes, capellans. Rep la visita dels metges de la Sorbona que aposten per la ciència, o d'un alquimista de Marsella que li proposa estranys remeis, trets dels tractats d'Arnau de Vilanova. Dóna consells al seu besnét abans que aquest pugui ser Lluis XV i rep l'extremunció de les mans del cardenal de Rohan. A Serra, no li interessen les lluites pel poder, ni les conspiracions, només li importa la possibilitat de mostrar un poderós sense forces. Tot plegat està rodat amb gran força plàstica, amb un alt rigor en la posada en escena, amb un tempo calmat i amb el desig de ser coherent amb l'enunciat del títol.

La pel·lícula pot ser vista com un punt i a part en el cinema d'Albert Serra. Barreja els actors professionals amb els no professionals. Utilitza els textos clàssics de Saint-Simon i les memòries de Louis de Rouvroy per mantenir la fidelitat històrica. Penetra miraculosament en l'univers barroc amb una actitud estrictament minimalista. Sembla com si el cineasta provocador donés pas a un altre cineasta obsessionat pel rigor i el didactisme. De tota manera, tot plegat no són més que aparences. Serra és insubornable i manté la seva radicalitat. No li interessa l'esdevenir dels fets –el relat– sinó la construcció de les situacions. No vol que l'espectador es pregunti què passarà després d'allò que estem veient, prefereix observar uns gestos que es desenvolupen en la intimitat. Vol capturar un moment essencial en què la representació ja no és possible.

La mort de Louis XIV és una pel·lícula excepcional gràcies al treball que hi ha amb els rostres i amb el cos. Mostra la degradació física d'un personatge i al mateix temps l'envelliment d'un mite, Jean-Pierre Léaud. Enterra el rostre més carismàtic de la Nouvelle Vague per proposar una altra iconografia que invoca la força del patetisme. El mite es transforma en una altre cosa i la pel·lícula també acaba essent un documental amb el poder d'una mirada que observa des d'un altre lloc. La mort de Louis XIV acaba amb una frase memorable: “Déu meu, el proper cop miraré de fer-ho millor”. La frase enunciada pel metge Fagon –Patrick d'Assumçao– està carregada d'ironia. No sabem si Serra desqualifica un metge inútil o se'n riu d'ell mateix. La frase sobta, ja que tot sabem que La mort de Louis XIV és l'obra que està consolidant Albert Serra, arreu del món, com un grandiós cineasta.