Una vida de tempesta

Llampecs és un títol que s'origina en part a partir d'una llegenda urbana sobre el naixement de Nikola Tesla. És fàcil trobar-ne referències al Google, fins i tot a l'article en català de la Viquipèdia sobre aquest enginyer, físic, matemàtic i sobretot inventor serbo-nord-americà. Jean Echenoz, justament, comença Llampecs –una bona traducció d'Anna Casassas– partint d'aquesta llegenda. Gregor –el nom del protagonista d'aquesta novel·la, perquè Llampecs no és una biografia sobre Nikola Tesla, sinó la novel·la biogràfica de la seva vida– neix justament una nit de tempesta. “A tothom li agrada saber quan va néixer”. Però Gregor no ho sabrà mai. Va arribar al món entre les 11 i la 1 de la nit, entre dos dies, doncs, en el moment just que un llampec gegantí va provocar que ningú no pensés a mirar els rellotges.

Aquella llegenda urbana relaciona el naixement de Tesla –llavors encara en un lloc de l'imperi austrohongarès– amb els vampirs i amb la seva carrera posterior d'inventor, tan lligada a l'electricitat. Echenoz, però, ho relaciona també amb el caràcter antipàtic, nerviós, rebec, reblert de mutismes i d'excentricitats de Gregor. Un bon cop d'efecte per a una novel·la que atrapa, bo i que no em sorprendria saber que Echenoz hagi pouat també del que hi ha a la xarxa. En poc més de 150 planes, Echenoz fa ascendir Gregor fins als cims de l'èxit gràcies sobretot al corrent altern i el fa descendir com un llamp després del fracàs relatiu de l'etapa de Colorado i de l'invent de la ràdio, sovint sota tempestes violentes carregades de llampecs.

No em costa escriure que d'entrada vaig pensar que Echenoz havia escrit una novel·la d'encàrrec, molt a l'abast d'algú que com ell va estudiar enginyeria i que fa temps que viu o que suposo que prova de viure d'escriure. I això no obstant, Llampecs val la pena perquè Echenoz és un mestre. Concís, breu, irònic, enginyós, esforçadament clar, servint-se d'una prosa aparentment senzilla, sap transmetre una emoció d'alt voltatge. Hi trobaran molts d'aquells trets que ens fan humans i que, paradoxalment també, sovint ens allunyen dels individus de la nostra espècie: l'enveja, l'ego, l'interès, l'avarícia, la crueltat, la solitud, l'engany, la perfídia, l'obsessió i l'amor encara que sigui als ocells.

Potser per damunt de tot destaca l'excentricitat obsessiva de Gregor, tan ben dotat per inventar com incapaç de rendibilitzar els seus invents. Més amoïnat per moure's en un entorn ascètic que no per relacionar-se amb algú, descomptant –i encara parcialment– Ethel Axelrod, heus aquí un geni incapaç de fer-se un lloc sòlid al món. Jo diria que a quasi tothom li hauria agradat haver conegut algú com Gregor, fins i tot haver-hi intimat. Amb la mateixa unanimitat, però que ningú no voldria haver estat com ell, tan supremament inferior, per entendre'ns. Nosaltres que, quan volem inventar, comencem deambulant per Ikea.