“La dictadura a l'Uruguai va ser molt diabòlica”

Uruguai és un país molt petit, de 3.300.000 habitants, i és una història prou coneguda. La dictadura a l'Uruguai va ser molt diabòlica i va castigar molta gent, de diferents maneres: uns amb presó, altres van perdre la feina... És una dictadura de la qual tots en tenen referències. En ser un país petit, els que no van ser detinguts coneixen en general, de primera mà, gent que sí que hi va estar. El que passa és que la transició, semblant a la d'Espanya, no va acabar de quallar i fer justícia. Hi ha moltes denúncies que encara no han tingut curs legal. Una d'elles és el grup de dones que surten a la pel·lícula que el 2012, 30 anys després, amb moltes dificultats, denuncien que a més de detingudes il·legalment i torturades, van ser violades sistemàticament. Amb les violacions sempre hi ha molts prejudicis, la societat les culpabilitza, d'alguna manera, o ho posa en dubte. La gent no va voler sentir el que tenien per comptar aquestes dones quan van sortir, i van haver de viure 30 anys amb aquest pes. La pel·lícula arriba tard, encara que menys tard que la justícia. Però ha estat rebuda amb molt d'entusiasme a les sales de cinema de Montevideo i l'Uruguai. Molta gent no vol passar pàgina. Hi havia una certa necessitat de sentir aquesta història.

Moltes d'aquestes dones eren amigues meves. A vegades penso que podia haver estat jo al lloc d'alguna d'elles. Quan vaig saber per la premsa que tantes dones, durant tant de temps callades, van viure coses tan terribles, els volia fer un homenatge; per la denúncia, però també per les coses que van fer: vivien en una presó que les volia anul·lar i destruir, i van aconseguir tirar endavant. Com va dir el poeta Marcos Ana, van lluitar per ser més fortes que l'odi de l'enemic. No es van rendir, van compartir coneixements, es van recolzar...

El cop d'estat a l'Uruguai va ser al 73. Jo hi vaig viure fins a mitjans del 1975 i formava part de grups opositors a la dictadura, de les organitzacions d'estudiants i grups diversos que hi havia en aquella època. Fèiem activitats de propaganda, manifestacions llampec, en què llançàvem fulls volants i donàvem a conèixer a la població què estava passant... Ho vaig conèixer de primera mà, i vaig conèixer moltes dones que van acabar empresonades, perquè van tenir més mala sort que jo. Ser empresonada era una possibilitat que existia, però un no pensa que li passarà. Si ho pensessis, t'immobilitzaria. Les coneixia, però van ser molt millors del que m'hauria imaginat. La gent en aquestes situacions mostra un rostre que no mostra a la vida quotidiana. Aquestes companyes i amigues tenien una força immensa, una gran dignitat i una capacitat de solidaritat enorme. Per això van sortir senceres del que van passar.

Cap d'ells no va ser retirat del seu càrrec per ser un torturador. A Uruguai els militars es jubilen amb molt bones condicions. La majoria no van ser mai jutjats i ja estan jubilats. Són militars retirats, però tenen el seu pes dins de l'esquema militar. Tenen les seves associacions i opinen de política i de drets humans. I diuen que van actuar bé. Hi ha hagut alguns judicis, però molt pocs. Potser hi ha hagut 14 empresonats i a molts ja els han concedit l'arrest domiciliari.Hi ha com una negació de la història. Afortunadament, la gent jove, que ve amb el cap net, sense por de no haver estat a l'alçada, sí que estan a favor que les coses canviïn i es faci justícia, i són ells que han agafat el relleu en aquest tema. Ells no hi eren en aquell moment i no tenen per què aguantar una societat impune.