Destí frustrat

Que Walt Disney i Salvador Dalí s'admiressin mútuament, no és estrany. Els unia la capacitat visionària, la seva aposta per la cultura de masses i la seva llibertat estètica. L'empordanès va anar a Hollywood per primer cop el 1937 i de seguida va conèixer Harpo Marx. “Els germans Marx, Cecil B. De Mille i Walt Disney són els tres surrealistes americans”, escrivia Dalí en una postal a André Breton. “Espero que les possibilitats del surrealisme aquí esdevinguin una realitat”, afegia l'artista. Per tant, Disney i Dalí estaven condemnats a trobar-se i entendre's.

I no és que Disney estigués precisament ben considerat per la intelligentsia. Només una personalitat molt destacada de l'àmbit de la cultura havia confessat abans la seva admiració pel dibuixant i s'havia interessat per ser amic seu: Serguei Eisenstein, el director d'El cuirassat Potemkin, a qui el color i moviment dels films animats de Disney van acabar influenciant el seu cinema posterior.

La trobada entre els dos genis va arribar el 1944 quan Dalí estava treballant amb Alfred Hitchcock per a la cèlebre escena del somni de Recuerda. En aquest primer encontre els dos creadors ja devien acariciar la possibilitat de col·laborar junts. És a finals del 1945 quan l'estudi Disney va convidar Dalí a realitzar un episodi de sis minuts, que havia de formar part d'un package film, és a dir, un llargmetratge format per diverses històries i que havia de combinar fotografia i dibuix, en flamant technicolor. El film s'havia de centrar en una cançó titulada Destino, del compositor mexicà Armando Domínguez.

Dalí va signar el contracte amb Disney el 14 de gener del 1946. Fins a mitjans d'abril i també durant uns dies entre el juliol i l'agost, el pintor va anar cada dia als estudis de Burbank com un treballador més de la casa. Allà, amb principalment. John Hench però també amb Bob Cormack i altres membres de l'estudi, va treballar en el guió –encara que mai no s'ha trobat un guió definitiu, només documents esbossats sobre l'argument– i va realitzar nombrosos dibuixos a tinta i aquarel·les. Dalí estava entusiasmat amb el projecte, segons es desprèn de les paraules de Gala en una carta adreçada al conservador James Thrall Soby: “Per primera vegada Dalí sembla gaudir de la més gran llibertat per expressar les seves idees.”

Pel que es desprèn de la documentació i material que ha arribat fins als nostres dies del projecte, Destino havia de tenir un pròleg i un epíleg amb imatges reals en què el mateix Dalí apareixeria per explicar el simbolisme del film, ja que la seva intenció era que la pel·lícula fos didàctica. Dalí veia en un mitjà tan popular com el cinema una via per “iniciar el públic en el surrealisme, millor que la pintura o la paraula escrita”. El tema de la pel·lícula, amb la cançó Destino com a banda sonora única, era la redempció personal gràcies a l'amor veritable i com trobar el propi destí a partir de la història d'amor entre una noia i el déu Cronos. En ella havien d'aparèixer diverses metamorfosis al més pur estil del mètode dalinià paranoicocrític amb alguns dels elements més recurrents en la iconografia daliniana: rellotges tous, formigues, telèfons, ciclistes, crosses, personatges amb pans al cap... També havia d'aparèixer la imatge de la noia-campana en un intent d'insuflar vida a la imatge de la Carolineta, la tieta de Dalí, saltant a corda, una altra imatge clarament daliniana.

Després de rodar només entre 15 i 18 segons del film, el projecte de Destino es va aturar. El perquè d'aquest abandonament es desconeix però és possible que des de l'estudi Disney es considerés que el film (que incloïa alguns nus) era massa atrevit. L'amistat entre Dalí i Disney, però, no es va trencar i el 1957 Walt i la seva esposa Lillian van visitar el pintor a Portlligat. Es diu que en aquella ocasió els dos creadors van planejar un nou projecte cinematogràfic basat en Don Quixot. En aquella ocasió ni ho van intentar.

Abans que els drets de reproducció del treball realitzats als anys quaranta caduquessin, el nebot de Disney, Roy E. Disney, però, va desenterrar el projecte de Destino l'any 2003, basant-se en els esbossos i documentació existents. El film, dirigit per Dominique Monfery, es va presentar a l'Estat espanyol dins de la mostra Dalí, cultura de masses, de la Fundació La Caixa, dins del centenari de Dalí el 2004, comissariada per Fèlix Fanés. Respectuós amb l'obra dels qui van concebre el projecte, el curtmetratge manté un elegant i digne to vintage, però ben segur que el resultat hauria estat molt diferent si la pel·lícula s'hagués acabat realitzant directament pels seus creadors.