torna-la a posar, sam
El batec del cor sicilià
‘El gatopardo' prova que l'esperit d'una obra mestra literària es pot traslladar al cine
Palerm, encara ara, dóna la raó a les paraules del príncep Don Fabrizio a El gatopardo: està envoltada de belles muntanyes, però hi ha brutícia al centre històric, on s'alcen, orgullosos i decrèpits, vells palaus que van viure èpoques d'esplendor. Dos editors van rebutjar l'única novel·la de Tomasi di Lampedusa (1896-1957), que es va publicar després de la seva mort, el 1958. Costa de creure que la prosa elegant i culta de Tomasi di Lampedusa, o el seu profund coneixement de l'esperit sicilià, passessin desapercebuts als editors. “Els sicilians mai voldran millorar perquè es creuen perfectes. La seva vanitat és més forta que la seva misèria”, escrivia l'autor. Una frase que prenia sentit si es mirava cap enrere, abans del 1860, però també cap endavant: així està encara aquesta illa d'extraordinària bellesa, però amb la violència, la pobresa i la injustícia tan arrelades a la seva terra com les columnes gregues de la vall dels temples d'Agrigento.
Es podrien omplir pàgines només amb els diàlegs extraordinaris d'El gatopardo, amb joies tan conegudes com “això és l'amor, foc i flames durant un any i cendres durant 30 anys” o “si volem que tot segueixi igual, ho hem de canviar tot”. L'adaptació cinematogràfica que va dirigir Luchino Visconti el 1963 recull als diàlegs només una part dels fragments memorables de la novel·la. Realment la van llegir els editors que la van rebutjar?
Més enllà de l'estil, El gattopardo (editat per Proa en català) pren el pols als sicilians, però no com aquests brillants especialistes de renom mundial que saben d'una única malaltia, sinó amb l'ull mèdic dels metges savis d'abans. “Fa 25 segles que suportem el pes de magnífiques civilitzacions. Durant 2.500 anys només hem estat una colònia. Els sicilians estan cansats, buits, esgotats. Prefereixen un llarg somni que la revolució els desperti”, diu el príncep Don Fabrizio, conscient que la revolta encapçalada per Garibaldi, que arriba el 1860 a Sicília, representa el final d'una època: “La meva desgraciada generació cavalca entre dos mons, i se sent incòmoda a tots dos”, afirma. I en un altre moment: “Les classes mitjanes no ens volen destruir, només volen ocupar els nostres llocs de manera educada”.
Esplendor creatiu de Visconti
Luchino Visconti passava a principis dels anys 1960 per un dels seus moments creatius més fèrtils. Després d'estrenar Rocco y sus hermanos i dirigir un dels episodis de Bocaccio'70, va abordar l'adaptació de la novel·la de Lampedusa. L'aposta per la versió original anglesa, en detriment de la llengua original, li va obrir la porta a un gran repartiment internacional: Burt Lancaster en el paper del príncep, Alain Delon com a Tancredi i una actriu italiana, això sí, Claudia Cardinale com a Angela. L'altre gran actiu de la seva pel·lícula és el paisatge sicilià. Muntanyes agrestes, camps d'oliveres, pobles enfilats damunt turons, grans palaus amb patis de tarongers i cortines blanques voleiant al vent... Visconti va saber fer de la geografia siciliana un mirall on es reflecteix la bellesa i la decadència dels seus personatges.
No hi ha espai per encabir els ingredients excepcionals d'aquesta pel·lícula, de més de tres hores de llargada, i les escenes i personatges que afegeixen brillantor al conjunt. Destaquem almenys la inoblidable música de Nino Rota; les composicions de Burt Lancaster, Alain Delon, Claudia Cardinale i Paolo Stopa (el nou ric Don Calogero, pare d'Angela), i la llarga escena del ball final, de gairebé una hora. D'origen noble, ell mateix, Luchino Visconti va saber copsar, sobretot en aquesta escena, la dignitat, el capteniment i melancolia amb què Don Fabrizio afronta el seu destí, que és també el de l'aristocràcia terratinent siciliana, que cedeix a contracor el lloc a la nova classe social hegemònica. “Nosaltres som lleopards i lleons –diu el príncep de Salina–. Qui ens substituiran seran hienes i xacals. Però els lleons, lleopards i ovelles ens seguirem considerant la sal de la terra.”