“No hem fet un pessebre, hem fet un conte de Nadal”

Ni de bon tros. Més que un pessebre, volíem representar un conte, el cicle nadalenc, i així vam pensar que, ara que es complirà el trenta aniversari de la mort de J.V. Foix, un escriptor amb el qual ens sentim molt identificats, el millor homenatge seria agafar la seva obra Ho sap tothom i és profecia i convertir cadascun dels octosíl·labs del poema nadalenc –n'hi ha nou– en una escena que ens remet al cicle de l'any que estem vivint, un temps de màgia, literatura i/o tradició. Aquesta aposta tampoc deixa de banda l'aspecte religiós.

L'Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs restringit, i a en Toti i a mi, que ens coneixien, ens van dir si hi volíem participar. Feia molts anys que no em dedicava al pessebrisme, però no podia oblidar que les primeres intervencions artístiques les vaig fer en aquest camp. Com tothom sap, aquí a Olot hi havia molta tradició i a més comptàvem amb el mestratge d'un frare caputxí, en Marià Oliveras, que alhora era ceramista i havia ensenyat a primeres figures com en Claudi Casanovas i en Joan Carrillo. Vaig participar alguns anys en la mostra, per exemple el 1995 amb el muntatge La fugida d'Egipte, al pati de l'Hospici; vaig utilitzar les caixes de cartró que es fan servir per a les paneres amb què les empreses obsequien els treballadors per transformar-les en eines de denúncia sobre les condicions que pateixen molts països afectats per conflictes bèl·lics, pobresa endèmica o enfrontaments religiosos. A hores d'ara, però, creia que aquesta etapa ja estava superada i, en un principi, ni en Toti ni jo vam fer gaire cas de l'oferiment. Vam deixar passar el temps, fins que en veure que s'acabava el termini d'admissió, vam decidir provar sort, i vam guanyar. El nostre projecte combinava l'aniversari de la mort de Foix amb l'humorisme, la ironia i l'onirisme del poeta.

Van venir les presses. Si el poema hagués tingut vint octosíl·labs, hauríem fet vint boles; sort que només en tenia nou, que acaben dient “a cal fuster hi ha novetat”, i és per això que hem fet una part de les escenes del muntatge amb fusta.

Vam llegir atentament el poema i vam agafar tots els elements tradicionals del Nadal: el tió, el dinar, els innocents, el naixement o els Reis. Vam presentar un projecte molt mòbil, amb autòmats que es mouen a través d'un motor amb temporitzador, i com que als seus poemes Foix parla de molta gent que balla, vam decidir que el nostre seria un muntatge actiu. Vam dissenyar nou espais, un per cada estrofa, que vam tancar en grans esferes de plàstic, on per exemple vam representar un arbre de lletres, el colom de la pau, l'home dels nassos que està penjat sobre un munt de llibres i cada llibre és un mes de l'any, el naixement o els Tres Reis. A aquests últims volíem posar-hi els rostres de personatges anònims, contemporanis, però vam creure que podríem tenir problemes i ens vam decantar per la cara de J.V. Foix, Joan Miró i Pau Casals.