Rescat renaixentista

Tot i que a Catalunya l'arquitectura renaixentista escasseja, alguns dels monuments que han perviscut són sorprenents. El monestir de Sant Tomàs de Riudeperes, a Calldetenes, n'és un, però el seu dramàtic estat de deteriorament amb prou feines permet apreciar la bellesa de les pedres. Una preocupant degradació que s'ha accelerat els últims deu anys, a partir del moment en què els seus propietaris, l'Associació Sant Tomàs, una entitat que vetlla per les persones amb discapacitat intel·lectual a Osona, van traslladar-se a unes instal·lacions més noves i cèntriques, a Vic, i el van deixar sense cap ús.

L'operació per restituir l'esplendor d'aquest singular conjunt es va començar a gestar el 2012 amb la signatura d'un conveni entre els departaments de Cultura i Territori i Sostenibilitat i Cedinsa, l'empresa constructora de l'eix transversal, que fixava el destí de l'1% cultural (un total de 2,4 milions d'euros) en aquest i en sis béns més situats a l'entorn de la C-25. Al monestir de Sant Tomàs li van correspondre 680.000 euros per poder tirar endavant una primera fase de restauració, la més improrrogable davant l'amenaça de destruccions irreversibles.

Les obres, que coordina el Departament de Cultura, han començat fa tot just unes setmanes i es perllongaran a la vora d'un any. Són complexes però esperançadores per a un monument molt estimat a la zona i en canvi ben desconegut a la resta del país. Totes les actuacions es fan seguint el pla director que va redactar el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, on estan marcades en vermell les prioritats per protegir els elements de més interès, d'entre els quals la joia de la corona és, sens dubte, el claustre renaixentista, una raresa dins del catàleg patrimonial català.

L'arquitecte que lidera el projecte, David Aceves, explica que l'esvelt claustre, de dos pisos, “demana urgentment un reforç de la seva estructura”. De fet, té defectes de disseny des del seu mateix origen. “Just acabat de construir, el 1568, un dels trams es va esfondrar i es va haver de tornar a fer”, revela Aceves per donar fe de les patologies que arrossega aquesta construcció des de fa gairebé 500 anys, i que han arribat al límit en una ala en la qual les columnes estan molt deformades. Aquest encorbament no es redreçarà, però les diferents actuacions que es faran ara li donaran estabilitat i impediran que continuï cedint. La pedra amb què es va construir, de Folgueres (població que té a tocar), és extremadament sorrenca i també caldrà tractar-la per conferir-li duresa.

El claustre, amb un bell pou al mig del pati que l'acaba de dotar d'una atmosfera especial, és petit en comparació amb la immensitat del monestir, de prop de 4.000 metres quadrats en els quals la concatenació d'estils artístics de diferents èpoques no és del tot visible. Amb les obres, es posaran en relleu. De la restauració s'espera, precisament, que la història del monument “s'entengui millor”, indica un altre dels arquitectes que hi treballen, Albert Colomer.

I la història és més llarga del que aparentment sembla. Tot arrenca al segle XI, i les traces romàniques hi són. Del claustre primigeni no se'n conserva res, però de l'església, sí, en concret, l'absis. Les absidioles medievals van ser destruïdes durant la reforma del segle XVI (a finals del segle XV, el monument estava en ruïna total), però és probable que amb les excavacions arqueològiques que estan previstes aflorin restes dels fonaments.

La idea de comprendre bé l'evolució del conjunt monacal regna les intervencions. Tots els afegits moderns seran enretirats per donar valor a la seva fesomia original. Aquesta primera fase d'obres també s'ocuparà de les cobertes més malmeses per frenar la degradació dels interiors de l'edifici.

Però, més enllà d'aquest any de treballs intensos, hi continuarà havent molta feina a fer. Les façanes i el conjunt pictòric de l'església es deixen per més endavant. De frescos renaixentistes descoberts, n'hi ha pocs, però els experts s'ensumen que els murs n'oculten més. En una paret hi conviuen curiosament pintures d'aquesta època amb uns esgrafiats barrocs que es van fer posteriorment. La petjada barroca es reconeix en altres racons del temple.

Les administracions i l'Associació Sant Tomàs no tenen tancada cap via de finançament per continuar i completar la restauració. De fet, tal com assenyala Ricard Aceves, gerent de l'entitat, tot està molt subjecte al futur ús de l'antic monestir. Aceves apunta que hi ha diferents possibilitats sobre la taula (un hotel, una residència per a gent gran, la Universitat de Vic...), però cap en ferm.

El que sí que té clar l'Associació Sant Tomàs és que cal donar-li una dimensió turística i obrir-lo a les visites del públic. “La manera com vam adquirir el monestir ens empeny a ser útils a la nostra comarca”, subratlla Aceves. I la manera va ser aquesta: el 1973, l'orde religiós que vivia al recinte des de principis del segle XX, els pares camils (hereus de les històriques comunitats que havien ocupat el monestir, agustiniana, primer, franciscana, després), va decidir recloure's a Barcelona i abandonar el paratge osonenc. L'Associació Sant Tomàs els el va comprar gràcies a una recol·lecta popular. En van pagar 11 milions de pessetes. Una ganga per a un monument que ja té en tràmit la declaració com a bé cultural d'interès nacional. “En breu l'aprovarem. Sant Tomàs és una peça importantíssima del nostre patrimoni”, avança Elsa Ibar, subdirectora de Patrimoni Cultural de la Generalitat.