Arquitectura
La bellesa recuperada
modernisme Aquest estil artístic va aterrar a Tona a principi del segle XX gràcies al fenomen de l'estiueig, i la torre Simón n'és un clar exemple Guàrdia i vial L'arquitecte, gendre i estret col·laborador de Domènech i Muntaner, va dissenyar l'edifici recuperat Després d'uns anys de decadència, la torre Simón mostra de nou la seva esplendor
El descobriment de les aigües sulfuroses a Tona, el 1875, va marcar un abans i un després en la població del sud d'Osona. La troballa dels pous, amb qualitats medicinals, va despertar l'interès de la societat benestant de Barcelona, fins al punt que moltes d'aquelles famílies que volien gaudir dels beneficis de l'aigua van acabar establint la seva segona residència a Tona. Havia nascut el fenomen de l'estiueig, i amb aquest arribaven a la comarca les modes de la gran ciutat. En aquest context s'explica l'origen de la torre Simón, situada a l'extrem nord de la població i joia de la barriada a on es concentraven les grans torres senyorials –ben a prop trobem les torres Llussà, també de gran interès arquitectònic– i els serveis fets i pensats per als estiuejants, com ara el casino, el desaparegut balneari Roqueta o l'església de la Salut, ara en decadència. Malgrat la bellesa i importància de l'edifici, se'n troben pocs estudis i el més extens i que s'ha consultat per escriure aquest article és el que va fer Marc Costa Sitjà anomenat La torre Simón de Tona. Una joia de l'arquitectura modernista.
Silueta urbana tonenca
La torre Simón va ser impulsada per Francesc Simón el 1918, i l'encarregat d'assumir-ne el disseny va ser tota una personalitat en l'arquitectura del moment: Francesc Guàrdia i Vial, gendre de Lluís Domènech i Montaner, i estret col·laborador seu en obres tan emblemàtiques com ara el Palau de la Música Catalana. De fet, el vincle entre Guàrdia i Vial i un dels grans artistes del modernisme com Domènech i Montaner seria una de les claus per explicar que, ben entrat el segle XX, a Tona encara es construïssin edificis basats en un estil més propi de finals del XIX.
La torre Simón és un edifici amb soterrani, planta baixa i primer i segon pis. La planta és rectangular i hi destaquen les obertures porxades a cada banda de la construcció. Pel que fa a les finestres, estan col·locades de manera simètrica i molt ben repartides per tota la façana principal; això sí, a cada planta tenen un disseny diferent. El mateix passa amb les columnes que apreciem al llarg de la construcció, en què Guàrdia i Vial va jugar amb les formes i els materials. Pel que fa a característiques dels modernisme, hi destaca el maó vist a sota de la teulada.
En conjunt, l'element que més destaca en visualitzar la torre Simón són les dues torres: una en forma quadrada i l'altre, molt més alta, en forma de punxa. Aquesta segona, visible des de molts punts elevats del municipi tonenc, recorda els castells del nord d'Europa. De fet, la coberta, d'un color brillant, destaca i dona bellesa. A la finca també trobem altres característiques modernistes, com ara la forja.
El pas del temps
Com tants edificis emblemàtics, el pas del temps va maltractar aquesta joia modernista. De fet, a l'interior queden pocs elements originals i el mobiliari inicial s'ha anat perdent al llarg dels anys i a mesura que hi passaven inquilins diversos. Francesc Simón, l'impulsor, va morir el 1923, just l'any en què es va acabar la construcció, i va deixar la finca als seus fills. Segons s'explica en el treball de recerca fet per Marc Costa i Sitjà, la família Simón va acabar venent l'edifici cap als anys seixanta a unes monges, que hi van construir una residència per a infants i on també es feien tasques hospitalàries. Als setanta, la torre va tornar a mans particulars i el desús va degradar molt l'edifici. Finalment, als vuitanta, la família Ros hi va fer una gran rehabilitació per poder-hi viure. Era la recuperació de la bellesa de la torre Simón. Des de fa setze anys, a la finca hi ha un dels restaurants més populars i coneguts de la comarca d'Osona: la Torre Simón. El negoci ha donat vida i utilitat a una de les joies arquitectòniques del poble.