Epifania ‘grunge'

Qualsevol temps passat va ser millor. Aquesta és la ideologia dominant en el rock actual. El ressorgiment del vinil en podria ser una prova. Una altra, la recreació per part de bandes històriques del seus àlbums més llegendaris de fa 20, 30 o 40 anys. L'últim exemple és el d'U2, que ha anunciat, per a aquest any, una gira grandiosa per reinterpretar sencer el Joshua tree. I parlant de llegendes, anem a Nirvana, un grup ara mateix reverenciat no només pels que érem joves als anys noranta, sinó pels puristes del soroll i la distorsió de tots els temps i per tota una nova generació d'adolescents que passegen pels instituts amb samarretes obscures desafiant el reggaeton dominant.

Els gironins Nitvana van fer, divendres a la Mirona, el seu propi regal de Reis als seguidors de Kurt Cobain i companyia fent de baix a dalt l'MTV Unplugged in New York, l'epitafi del grup de Seattle. Els gironins, a la moda grunge o casual que se'n diu ara, no pretenien i, ho admetien, clavar exactament les cançons, sinó recrear les emocions d'aquell 18 de novembre del 1993. I se'n van sortir, sobretot per la rogallosa veu de Jordi Clà, que va posar la pell de gallina, especialment en el final, amb All apologies i Where did you sleep last night, quan la sala era més plena i l'escalfor de la trobada, més compartida per tots. Només hi van faltar unes quantes espelmes. Clà també va demostrar, entre cançó i cançó, més sentit de l'humor que el sempre taciturn Kobain. El violoncel de Domènec Surroca, l'acordió de Jordi Herranz, la segona veu i guitarra solista de David Abad i el baix –elèctric però efectiu– van fer que totes les cançons, que certament sonaven diferents que l'àlbum original, toquessin la fibra i tinguessin, malgrat el format acústic, un ritme singular. Nirvana no van ser mai un grup de folk.

En els bisos elèctrics va faltar potència als amplificadors, però els despistats que no sabien que allò era un concert acústic es van poder desfogar amb Smells like a teen spirit.