El gust dels altres

Quan a les meves classes de sociologia de l'art comencem el tema del gust, adverteixo els alumnes que es tracta d'un tema delicat i compromès, amb el qual ens podem ferir. És material sensible. Malgrat les advertències, cada curs es produeixen baralles verbals, mostres d'incredulitat en comprovar el gust d'algun company de classe, cares serioses i dolgudes enmig d'altres que riuen obertament pel gust suposadament horrible que associen a alguns dels objectes o obres que vaig projectant a la pantalla.

Els nostres gustos estètics no són només nostres. Provenen també del nostre entorn familiar i social. Són preferències que deriven i poden posar al descobert qüestions personals i posicions socials. Ens podem sentir molt originals, però en realitat tenim gustos probables. Aquestes preferències creen distinció i poden utilitzar-se com a arma d'atac, sovint classista. Es diu que sobre gustos no hi ha res escrit, cosa objectivament falsa. La frase apunta que és un tema molt compromès, i en conseqüència és millor no parlar-ne.

La pel·lícula d'Agnès Jaoui Le goût des autres és una hàbil i divertida anàlisi del gust de diferents grups, i un bon antídot contra posicions universalistes. Això dels gustos va per grups, malgrat hi ha qui creu que el gust és un criteri autònom, objectiu i universal. En un moment del film, una de les protagonistes exclama que “és evident” que certes formes decoratives no combinen bé entre elles. Creu que el seu gust és el bo i que ho hauria de veure tothom. Però això no funciona així. Sempre hi ha el gust dels altres.