novel·la
Trajectòries trenades, a dues bandes
Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977), devot de Perec, després del bon debut que va ser El anarquista que se llamaba como yo, presenta Tuyo es el mañana, segona part d'una trilogia que titlla de biografia mínima. En la primera, la coincidència era el nom. En la tercera –encara no enllestida–, el lloc, Reus. Aquesta segona està escrita partint de la data de naixement, perquè tot passa al llarg de 24 hores a l'entorn del 18 de març del 1977.
Sis personatges, sis veus, sis registres diferenciats i molt ben elaborats, que apareixen i s'alternen en cadascun dels sis capítols, van trenant uns fets que convergeixen en una Barcelona en moviment, tot i que encara tacada per la grisor del franquisme. Una visió panoràmica de la Transició. Sense entrar a fons, voluntàriament, en cap dels molts temes que apunta, perquè tots són importants, sí, però funcionen millor com a bloc, amalgamant amargors filles d'una època.
Un professor universitari, activista polític que va passar per la presó de la dictadura xilena. Una alumna/amant seva que investiga casos de nadons robats amb connivència dels poders fàctics. Un home madur, membre de la burgesia catalana, mig fetitxista i resolutiu, capriciós i solitari. Un quadre, el retrat de la mare d'aquest home, que critica el seu present des d'una paret del pis del fill. Una nena espavilada, filla de la portera de la mateixa finca, que planta cara a dues menes d'assetjament. Un llebrer que fan córrer al canòdrom de la Meridiana, fins que la filla de la portera l'allibera, l'adopta.
Martín té aquella netedat d'estil que s'aconsegueix a base de moltes hores de reescriptura, sense focs d'encenalls ni presumptes virtuosismes. La imatge justa, sense subratllats. Tractant amb respecte el lector.
Cada personatge té unes característiques especials tot i que, per poc habituals, destaquen els pensaments –i malsons– dels gos i els de la vella dama obligada a una incòmoda passivitat davant el poc que li agrada el canvi de rumb social i polític. I encara falta un setè personatge, un nadó. El seu naixement podria ser la metàfora dels nous temps que, al final, potser no ho van ser tant, de nous.
També amb camins creuats
La segona convocatòria del premi de Rosa dels Vents per a alumnes de l'Ateneu Barcelonès ofereix un text més fresc i modern i menys encotillat i pretensiós que el del primer any. Ja se sap que els premis van a remeses, com les collites de raïm per al vi.
Ignasi Oliveres debuta amb una novel·la de títol llarg i, com en el cas de Martín, juga amb un plantejament força utilitzat però sempre efectiu si es treballa bé, i ell també ho fa: quatre personatges que a l'inici de l'obra no tenen cap relació, a mesura que avanci la trama entrellaçaran les seves històries.
Els onze capítols (més un epíleg) estan dividits en quatre parts cícliques. Una noia atractiva, llesta i ambiciosa, d'abstracció social baixa i moral distesa. Un jove executiu, també atractiu, faldiller i prepotent, que la contracta. Un cambrer de restaurant, un cop més atractiu, de personalitat una mica tova i mig parella de la noia. Un administratiu trist i de mitjana edat, amb un forat econòmic per culpa d'unes males inversions i una dona malalta.
L'obra té alguns defectes d'estil, de ritme, de reaccions dels personatges no sempre prou versemblants, un bolso en cursiva, com a solució salomònica, que surt tants cops que al final cansa, i algun error fins i tot divertit com ara que dos personatges parlin mastegant uns entrepans que el cambrer no els durà fins tres frases després. Res de greu si tenim en compte que és un debut, que els diàlegs –una de les pedres de toc importants en això d'escriure– estan molt ben construïts, que les accions estan ben descrites, que la resolució dramàtica funciona i que, en definitiva, ofereix una bona estona de lectura d'evasió, que és el que fa l'efecte que pretén, i aconsegueix, Ignasi Oliveres.