Valentes i surrealistes

El gran amor del pintor i dibuixant Josep Bartolí (1910-1995) va ser l'artista mexicana Frida Kahlo. Bartolí va néixer a Barcelona, però dues terceres parts de la seva vida van transcórrer a l'exili (a Mèxic i als Estats Units), condemna que van patir molts creadors catalans per haver-se compromès amb la República –ell va anar al front i tot–. Kahlo l'embogia. La cridava pel nom de Maravilla. I ella, entusiasmada per la floreta, signava les cartes amb un dolç “Mara [de Maravilla] Bartolí”.

Però la Kahlo era molta Kahlo. Va col·leccionar amants i de tots els gèneres. Malgrat el seu malaltís cos, se sentia profundament sexual, i així es va representar en un petit dibuix en un quadern: com un sexe femení amb uns ulls extasiats de desig. Només per aquesta meravella, ja paga la pena visitar l'exposició Dones surrealistes i la seva connexió amb Catalunya, que presenta la galeria Mayoral de Barcelona fins a l'1 d'abril.

Ah, però, a més de Kahlo, n'hi ha set més? Doncs sí, i el mèrit d'haver-les convocat és de la comissària Victòria Combalia, que ha investigat els seus trajectes vitals i ha rastrejat en col·leccions d'arreu peces inèdites o rarament vistes. Semblaria que el surrealisme femení ja està plenament integrat en els circuits artístics, però no és així. De fet, aquesta exposició és la primera a l'Estat que es dedica a una colla de dones valentes de nervi avantguardista que en talent no tenien res a envejar als homes, però a qui les guerres, els exilis i les barreres socials i familiars van aplacar. “Fins no fa gaire, només eren considerades muses o amants. Les seves carreres artístiques van ser invisibilitzades”, subratlla Combalia, que, malgrat els avenços dels darrers temps, assenyala que “encara queda molt per explorar de les seves vides i de les seves obres”.

Kahlo mateix ha passat de ser Frida Rivera a esdevenir una figura de l'art tant o més mítica que el seu marit, Diego Rivera. A moltes altres els queda un llarg camí per recórrer per arribar a ser plenament reconegudes. En la mostra de la Mayoral –en què no tot està en venda i el que ho està es fa pagar: els preus van dels 20.000 als 300.000 euros–, hi ha un d'aquests noms que, entesos a part, no sonaran de res al públic. És el de Valentine Hugo, de qui aviat sí que se sentirà a parlar, perquè se li està preparant una retrospectiva. Hugo era una artista d'una sensibilitat extrema i, si s'ha inclòs en aquesta exposició, és perquè també té un vincle amb Catalunya. Amb el seu amant André Breton, un monstre eclipsador perquè va ser el fundador del surrealisme, va viatjar a Cadaqués per visitar Dalí i Gala, i allà es van entretenir tots junts creant “cadàvers exquisits”, les llegendàries composicions que els militants del moviment creaven col·lectivament. L'exposició de la galeria de Consell de Cent en reuneix alguns, però no d'aquell moment, perquè són “dificilíssims de trobar”. De l'enigmàtica Hugo, també se n'exhibeix un retrat de Picasso. “Van ser molt amics. Hugo, que al final de la seva vida estava arruïnada, es va poder fer una operació gràcies als diners que li va donar Picasso”, revela Combalia.

Leonora Carrington també té una història catalana per explicar. Una història més aviat trista, però. Carrington va passar per Barcelona en la seva fugida dels nazis. Buscava desesperadament un visat per poder treure el seu amant, Max Ernst, una altra glòria del surrealisme, d'un camp de concentració. No ho va aconseguir. Quan va arribar a Madrid, li va agafar un atac de bogeria. Combalia espera incorporar aviat un oli que ha de venir de Mèxic i que farà caure d'esquena el públic de l'exposició. De moment es pot degustar un vibrant dibuix de l'última època de l'artista, amb els seus recurrents cavalls deambulant màgicament pel paper.

L'interès per la màgia va enfortir una amistat íntima entre Carrington i una altra de les artistes imprescindibles en el recorregut: Remedios Varo. Es veien cada dia i ho compartien tot. Varo i, per descomptat, Ángeles Santos no podien faltar en aquesta reunió, perquè són les catalanes del grup. I, de la península, la gallega Maruja Mallo és una altra indispensable. Mallo va participar el 1936 en la cèlebre exposició logicofobista que es va organitzar a Barcelona –i en què també va centellejar l'obra de Varo–. Furgant en arxius, Combalia ha descobert ara que el 1966 Mallo va prendre part en una exposició col·lectiva al Col·legi d'Arquitectes.

El cercle es tanca amb Lee Miller i Dora Maar, les fotografies de les quals són un valor segur del surrealisme. Miller va visitar Barcelona amb el seu marit, l'estudiós Roland Penrose, que buscava documentació per fer la biografia de Picasso. Mentre ell resseguia les passes del geni per la ciutat on es va formar com a artista, ella fotografiava Joan Miró i els exteriors del Museu Picasso, que just llavors apareixia en escena. A la Mayoral també s'exposa un retrat de Joseph Cornell, una de les imatges més famoses de Miller.

Maar, en canvi, va viatjar sola a Catalunya. A Barcelona, va penetrar al parc Güell, al Somorrostro i –amb deliri– al mercat de la Boqueria. I, a S'Agaró, va rebre un impacte quan va topar amb el xalet Montseny, una construcció histriònica folrada de petxines i amb un molí de vent que aspirava a tocar el cel. A finals dels anys quaranta, va anar a terra. Si no en fan prou amb aquest recital de fotografies, la Mayoral llueix un oli de gran format de fort influx picassià. Picasso, una altra ombra allargassada per a tantes dones, i en especial per a Maar, la seva musa i amant fins que se'n va cansar. Però Maar, afortunadament, ha deixat de ser la model turmentada del geni i avui té vida pròpia com a artista virtuosa.