Crònica
Vol ‘amb' globus
La Cubana viatja de l'havanera a la samba brasilera de la manera més festiva possible
Sembla obvi que la musica caribenya, interpretada per la festiva Banda Municipal de Barcelona, havia de ser el repertori perquè La Cubana signés aquesta primera direcció artística a L'Auditori. La companyia de Sitges, que va triar el nom d'una antiga merceria, sempre ha respirat molt els colors llampants i desorbitats del clima tropical. I sí, amb la música, venia acompanyada la salsa de l'attrezzo, com més voluminós i acolorit, millor. L'espectacle permet gaudir d'unes interpretacions (amb adaptacions per fer lluir solistes com els saxos, la trompeta o un flauta travessera) que fan moure els peus. La Cubana hi ha posat el color i la broma contínua. El viatge artístic que proposa aquesta companyia teatral (que ara està triomfant en la branca de musical estrafet amb Gente bién al Coliseum, i manté pròrroga fins al 12 de març, de moment) és en globus carregats d'heli. La banda puja en un avió que ha aterrat a la plaça Catalunya i s'enlaira just abans de topar amb la Sagrada Família. No és fins que flota pels núvols que els apareix una cosina de les Teresines) reciclada en hostessa. Maaambo es va estrenar ahir per al públic familiar i s'augura un llarg viatge.
El joc audiovisual (un element imprescindible en La Cubana d'aquests últims temps) completa la música i la teatralitat del director que, sí, a dalt de la seva tarima, pren l'actitud de boy de discoteca (s'ho passa bé i convida a afegir-s'hi despreocupadament), fos, movent els braços ajudant a comptar fins a 8 amb aquell “maaambo” del títol que tant va impressionar fa unes dècades...
És evident que no hi ha el treball còmic, mesurat (dins de la desproporció d'excessos) de La Cubana. Els músics es guarneixen i juguen mentre toquen, però mai es busca cap trama, ni cap personatge arquetípic per acolorir la partitura. De fet, de color, no en falta pas. Es té clar que els espectacles del Servei Educatiu de L'Auditori s'han de centrar en la música i l'intèrpret professional, i així, la part més empàtica dels personatges cau en un tercer nivell.
Tot i així, la canalla entra, juga i riu de l'estirabot del vestuari. Palmera amunt, cocoter avall. Un joc intel·ligent. Com que L'Auditori no té parets fosques per concentrar la mirada, La Cubana decideix jugar amb tot el fons. Com si fos el primer Mar i Cel del Victòria (en què van pintar fins l'últim centímetre de la boca d'escena de color cel). En les fustes clares, reboten focus de colors, es mouen element carregats d'heli i acompanyen aquella hostessa amb bràquets que parla un anglès del Ripoll i un català de l'Hospitalet.
La Cubana és molt amiga dels globus. Els que els porten a unes escenes esperpènticament divertides i els dels còmics. Amb aquesta facilitat dramatúrgica, salten de l'havanera La bella Lola al tango argentí o a la samba brasilera. I els músics amb un paraigua ben negre (que contrasta amb tant de cromatisme) i una maleta que sembla la bossa de Mary Poppins se sumen al viatge a ulls clucs.