Una tarda al súper (mirant càmeres)

És un autèntic misteri, a vegades, què és el que impulsa a un programador a contractar segons què. Hi ha algun motiu que se'ns escapa pel qual Temporada Alta va decidir que Roger Bernat havia de ser al cartell d'aquest any. Ratera, ai, no, que és Pura coincidència –quantes vegades deu haver canviat de nom?–, també es podria titular Una tarda al súper (mirant les càmeres de seguretat de les caixeres). No hi ha reflexió, no hi ha espectacle, no hi ha teatre, no hi ha res. Bé, sí, hi ha un avorriment mortal. D'això n'hi ha a gavadals. La presentació de l'espectacle està farcida de frases pretensioses, com que «és el que el públic mai va imaginar veure en un teatre», que es tracta «d'una posada en escena» quan no n'hi ha cap, o que Roger Bernat construeix «arquitectures escèniques», quan demostra que ni tan sols és capaç de construir un discurs. Les imatges d'unes quantes càmeres de seguretat que graven com va arribant el públic i que es projecten posteriorment, intercalant text que en part prové de la peça Insults al públic (Peter Handke), juntament amb el públic, assegut, mirant-se a ell mateix, és tot el que hi ha. És tan poc, que ni tan sols t'ofèn. El pitjor que es pot dir d'un espectacle és que et deixa indiferent, com és el cas.