El dolor de la filla del desaparegut

En el moment de configurar el repartiment de Los condenados, pel·lícula sobre la recerca del cadàver d'un revolucionari desaparegut trenta anys enrere en un país sud-americà que podria identificar-se amb l'Argentina, Isaki Lacuesta va contactar amb Barbara Lennie. El cineasta gironí volia que l'actriu interpretés la filla del desaparegut i, en una trobada en una cafeteria de Madrid, va explicar-li que es tractava d'un paper breu, però molt important a la pel·lícula. Barbara Lennie, que va ser descoberta cinematogràficament per Montxo Armendáriz a Obaba i que feia poc havia interpretat una de Las 13 rosas afusellades pel franquisme en el film de Martínez Lázaro, va dir que sí perquè li agradaven els films anteriors de Lacuesta (Cravan vs Cravan i La leyenda del tiempo) i també perquè va interessar-li el projecte. Durant aquella primera conversa, però, va preguntar al director: «M'has triat perquè saps que els meus pares són argentins i van exiliar-se durant la dictadura?» No va ser per això, perquè Lacuesta no ho sabia, però en canvi sí devia intuir la capacitat expressiva del rostre d'aquesta actriu que va néixer l'any 1984 a Madrid i que va viure un temps a l'Argentina, en retornar-hi els seus pares exiliats des del 1976, abans que la família s'instal·lés de nou a l'Estat espanyol.

A Barbara Lennie, que ara viu una popularitat que diu que ha d'anar encaixant arran de la seva participació en la sèrie de TVE Amar en tiempos revueltos, li interessava la proposta d'Isaki Lacuesta, però dubtava sobre el perfil del seu personatge, tal com constava en el guió. M'ho va explicar un matí recent en una cafeteria a prop del cinema Alexandra de Barcelona, on aleshores hi havia una projecció per a la premsa de Los condenados: «Aquesta noia, en principi, estava emprenyada ideològicament amb els seus pares. Plantejat així el seu conflicte, no em sentia capaç de defensar el personatge perquè, a més, s'apuntava com una advocada abocada a l'èxit en el seu treball. Tenia clar que l'Isaki no volia una filla de desaparegut amb una visió mítica del pare, però no em convencia que fos una capdavantera del neoliberalisme.»

Després d'aquella primera trobada, Barbara Lennie va anar pensant en el seu personatge a partir de converses amb l'entorn familiar i de la memòria de les històries explicades entre una comunitat d'exiliats amb la qual ha conviscut llargament. Se'n va anar durant vint dies al Perú per seguir el rodatge de Los condenados, tot i que només hi havia de participar en una seqüència: «A mi, però, m'agrada implicar-me en les pel·lícules més enllà del que jo rodo i, a més, sentia que era una manera d'anar vivint el meu personatge.» En tornar, l'esperava a Barcelona el rodatge de la seva seqüència, en què el personatge explica perquè no forma part del grup que busca el cadàver del pare. «Havíem de rodar al final del matí, però ens vam trobar a primera hora amb l'Isaki i l'Isa Campo, la coguionista. Jo els vaig explicar que imaginava algú ferit pel dolor de l'abandonament: el seu pare és un desaparegut, però, a més, la mare ha viscut més per l'absent i per la lluita política que per ella.» En el moment de rodar, explica, tot va sortir «naturalment» amb l'ajut generós de Daniel Fanego, que li dóna la rèplica sense aparèixer en el pla. El resultat són vuit minuts commovedors en què el personatge explica les seves raons a través del primer pla de Barbara Lennie.

Ahir, a Madrid, van concedir a l'actriu per aquesta seqüència el premi El Ojo Crítico de RNE. A banda dels altres premis que puguin arribar, aquest primer pla legitima una actriu i aporta a Los condenados una dimensió més complexa i veritable.