The Watermill eleva la temperatura del «Mikado» al Teatre de Salt

Si l'opereta Mikado, escrita per Gilbert (llibret) i Sullivan (música) el 1885 i ambientada en un petit poble del Japó, dominat per l'emperador, és coneguda a casa nostra és gràcies a la versió que va posar en escena la companyia Dagoll Dagom el 1986, reposada el 2005. Es tractava d'un musical, tal com diria Salvador Sunyer, director de Temporada Alta i poc aficionat als musicals, segons pròpia confessió, «tocat i posat», és a dir, ortodox.

La proposta dels Watermill és la versió estripada del Mikado. De fet, l'estrip ja va començar durant la primera meitat del segle XX, als Estats Units, en què un productor teatral, Mike Todd, hi va incloure un grup de ballarines per tal de redreçar el rendiment comercial negatiu de l'espectacle, i va canviar-li el títol pel de The Hot Mikado. També es va fer la versió The Swing Mikado, amb actors de color (1938). El 1985, David Bell va presentar a Washington la versió renovada del The Hot Mikado, una versió reescrita des de zero, amb l'ajut del compositor Rob Bowman, i ambientada en la dècada dels 40, però actualitzant l'estil musical per homenatjar llegendes del jazz com Duke Ellingotn o Cab Calloway i el Cotton Club. El 1995, l'espectacle es va instal·lar al West End de Londres. És sobre el material de Bell que Sarah Travis, directora musical d'aquest Hot Mikado, ha fet els arranjaments. Habitualment, segons van explicar ahir els membres de la companyia, en l'orquestració s'ha de reduir el nombre d'instruments, però en aquest cas li va caldre augmentar-los, de cinc a catorze. El tret diferencial d'aquest Mikado dels altres, tal i com explica l'actor Dominic Tighe (Nanki-Poo), és que en aquest, per la impossibilitat de disposar d'un fossat on situar l'orquestra –el Watermill Theatre té capacitat per a 200 espectadors– els actors, a més de ballar, cantar i interpretar, toquen també els instruments, una característica ben pròpia dels bons actors britànics.

El responsable de l'espai escènic i el vestuari, el valencià Diego Pitarch, va explicar que a l'hora de posar en escena el Mikado han volgut, juntament amb el director d'escena Craig Revel Horwood, «portar-lo al segle XXI», anant més enllà, «deconstruint tot allò japonès modern i tradicional i barrejant-ho amb elements occidentals, creant un món extravagant i acolorit a partir del manga i l'anime, dels quimonos i elements tradicionals occidentals com les corbates, creant un contrast entre el nou i jove i el tradicional». Les funcions es fan a Salt avui (21 h), demà en sessió doble (17 i 21 h) i diumenge (19 h).