Turmentadíssima Vilarasau

Ha de ser immens el buit que pot sentir una mare de família quan s'adona que els seus fills han crescut i el seu marit ja no té gaire interès per ella. Parlem d'unes mares que han tingut pocs vincles laborals i socials, portes enfora, que sempre han estat el pal de paller de la família. L'autor, Florian Zeller (que també indaga en un buit similar quan un pare pateix l'abisme de l'Alzheimer), situa la circumstància a l'extrem. I obliga l'espectador a distingir la realitat de la veritat entesa dins del cervell. El públic capta com el somriure forçat és, cervell endins, un riu de fel amarg convençuda que el marit l'enganya en cada simposi a Dijon. Aquest és el difícil paper de l'actriu Emma Vilarasau, que, després d'una beneïda contenció a Infàmia (Villarroel, 2016), es veu desbordada pel tremendisme de la mare que desconfia de tot. L'afectació no l'ajuda a construir la més mínima empatia amb el públic i tot esdevé tensat. Ben difícil és el paper de Pep Pla (el pare), Òscar Castellví (el fill) i Ester Cort (la xicota, filla, infermera...), que han d'alternar un cert naturalisme amb la desproporció quan simulen ser en el pensament d'ella. Zeller insisteix en una fórmula textual reiterativa que va enrevessant el missatge, fent-lo menys afable. La direcció ha buscat l'extrem. Si Andrés Lima va buscar connexions en l'actualitat a Les bruixes de Salem (Grec, 2016) o va buscar la fisicalitat en la seva Medea (2015), ara opta per un món d'ombres amb un notable espai sonor que incomoda, sí, però amb un text que ofega la paciència i una protagonista que no troba prou matisos. En definitiva, un text que, estranyament, no arriba a commoure.