Un periodista anglès en la guerra espanyola

L'editorial Reportage Press va recuperar el text el 2007. L'any anterior, l'hispanista Paul Preston ja citava Langdon-Davies en el seu llibre sobre els corresponsals de guerra estrangers, Idealistes sota les bales (Proa). Preston, que signa ara el pròleg de Darrere les barricades, subratlla que es tracta d'un llibre fidel a la veritat, i això el fa molt valuós encara, 70 anys després de la seva publicació. «Per a mi la veritat és tan nítida que no cal propaganda», escrivia l'autor. El volum s'ha presentat aquesta setmana a Barcelona. Diu Preston que una de les aportacions essencials de Langdon-Davies va ser oferir una imatge «més realista» de la situació en el context de la Guerra Civil al públic britànic, tenint en compte els prejudicis de la classe política del seu país, influïda sobretot pel cònsol conservador Norman King, amb el qual Langdon-Davies es va enfrontar (cosa que li va costar acusacions de comunista) en denunciar la política de no-intervenció de les potències occidentals, que condemnava la República Espanyola a la seva sort. La desinformació era tal que Landon-Davies escrivia: «Avui dia, la major part dels anglesos estan convençuts que els que donen suport al govern no tan sols són rojos, sinó que també són demoníacs.»

John Langdon-Davies ja havia viscut a Catalunya entre 1926 i 1929. Aquest últim any havia publicat Dancing catalans, basat en la sardana, en què reflectia la seva admiració per la humanitat i l'igualitarisme, que considerava l'essència de les relacions socials a Catalunya. La seva vídua, Patricia Langdon-Davies, recorda com se li va declarar l'any 1948 amb música de sardana. Patricia assenyala en una conversa amb l'editorial Angle que el seu marit «admirava la cultura catalana», motiu pel qual s'hi van traslladar a viure. Primer a Premià de Dalt. Després a Sant Feliu de Guíxols, on el 1953 van obrir una fonda. Allà hi van néixer els quatre fills de la parella.

Abans de tot això, però, quan Langdon-Davies va arribar l'estiu del 1936, ja tenia amics al país, entre ells Ventura Gassol (ERC), que aleshores era conseller de Cultura. De fet, Langdon-Davies va tenir el privilegi de poder enviar les seves cròniques –en què contextualitzava els desordres públics i la crema d'esglésies– des del mateix despatx del conseller, entre l'11 d'agost i el 7 de setembre, com assenyala Preston. Langdon-Davies, que va recórrer diversos indrets de la geografia espanyola (Madrid, Extremadura, Toledo, Saragossa, etc.), però especialment Barcelona, dedica moltes línies a explicar als seus lectors anglesos el fet diferencial català, demostrant ja aleshores el coneixement que tenia de la cultura, la societat i la història catalanes. Darrere les barricades és una crònica fresca, en què l'autor explica allò que veu, el que es cou al carrer, i ho sustenta amb els antecedents històrics necessaris.

El periodista es va implicar personalment en el conflicte i va promoure un servei d'ajut a infants orfes de la guerra amb un programa d'apadrinament internacional. Va viure molts anys a Catalunya, on va fer amistat amb intel·lectuals com ara Josep Pla o Marià Manent, i va publicar altres llibres, com ara Gatherings from Catalonia (1953) i Spain (1971), l'any que va morir.