El taller de les idees

Pere Bellés entra al seu estudi cada dia a les vuit del matí. El primer que fa és posar-se una bata blanca. Blanca és un dir. Les taques de pintura són inviolables. Fa 17 anys que vesteix aquest mateix uniforme, exactament el temps que fa que ocupa aquest espai de treball. En una caixa hi té una bata blanca, aquesta sí impol·luta, nova per estrenar. Però no gosa fer el canvi. Superstició? Fetitxisme? No. Simplement disciplina. Bellés és extremadament metòdic. “Jo no sóc artista de crisis existencials. La rutina em salva.”

Bellés té el seu estudi a Cadaqués, on també resideix després de tancar cicle a la seva ciutat natal, Terrassa (hi va néixer el 1965). El taller no té vistes al mar, ni hi ha cap rastre d'atmosfera bucòlica. És una nau situada al polígon industrial que hi ha just a l'entrada del poble. Al mateix edifici hi treballen tres artistes més. Bellés no va anar a Cadaqués perseguint cap mite. “No hi vaig venir per Dalí o per Duchamp, sinó per la llum i per l'horitzó”, exclama. Té un sentit molt pràctic i racional de la vida i de l'art. “Sempre he fet la meva feina en funció de les possibilitats que he tingut”, assegura. De fet, quan va arribar a Cadaqués, el seu petit domicili era també el seu laboratori artístic. Durant aquells primers temps de limitacions per l'escassetat de recursos, el gravat va ser el seu principal artefacte creatiu. Després va trobar un local al mig del poble, s'ha de dir tot, precari a més no poder, i la seva obra va poder començar a créixer. Però ha estat a la nau industrial on realment s'ha pogut realitzar plenament. Amb tot, ho té clar: “Sóc capaç de crear on sigui.” L'art no es mesura pels metres quadrats que té l'estudi d'un artista.

La societat té incrustat el tòpic de l'artista bohemi, però en Bellés aquest clixé es desmunta de dalt a baix. Treballa “de vuit a vuit” i el seu univers creatiu el té atrapat més enllà d'aquest horari. No és en cap disbauxa nocturna on troba la inspiració. A ell literalment sí que l'agafa treballant. I sobretot al matí, el seu moment del dia de màxima lucidesa. Després d'enfundar-se la bata –cada dia a les vuit del matí–, es posa a llegir. “Llegeixo per trobar pistes per a la meva obra.” Ara mateix els seus ulls estan escodrinyant El respeto, de Richard Sennett. Bellés té entre mans un projecte artístic sobre la cultura del treball i les falses promeses d'un paradís de benestar econòmic en un món de desigualtats salvatges. Tot va començar ara fa just un any en un hort a Salt que va començar a cultivar un immigrant. I culminarà el setembre vinent en una exposició a la Casa de Cultura Les Bernardes d'aquesta localitat gironina.

L'endimoniat paradigma de la productivitat en els temps actuals travessa l'aventura creativa de Bellés, i no només com a estímul per produir la seva pròpia obra sinó també per no produir-la. “Si volgués podria crear una obra cada dia. Però què en faria de tenir 300 obres al cap de l'any? El meu treball s'ha anat fent cada cop més reflexiu i dens a nivell conceptual, i això vol dir que cada cop produeixo menys i penso més”, argumenta. Deixar de fer. I pensar. Crear idees, no obligatòriament objectes. Hi ha alguna cosa més revolucionària per plantar cara al sistema que ens empeny a acumular de tot, i ben poc de realment necessari?

El seu estudi és un mirall del que és i del que fa –i, insistim, del que no fa–. Als prestatges de la llibreria s'amunteguen llibres de pensament i cites de prohoms que té per fars. En un post-it, l'il·lumina una frase pròpia, preciosa: “Observa el món amb la presència i consciència que un mateix hi participa”. Traduït: l'artista mai no pot crear dalt d'un pedestal, s'ha d'enfangar en la realitat. La seva, la de tots.

Sorprèn l'ordre immaculat amb què ho té tot disposat. Cada detall té una raó de ser. Fins i tot les obres que llueixen a les parets tenen un significat. És com un petit museu. Bellés em corregeix: res no està col·locat per lluir. “Estan posades on estan posades perquè jo les pugui veure. Veure-les novament, perquè algunes són de fa anys. Necessito tenir-les a prop.” Té una explicació senzilla: la trajectòria d'aquest artista és d'una coherència absoluta. És un tot. En cada nova obra hi ha la llavor d'una vella obra. El discurs, sempre és el discurs el que el domina, malgrat que siguin innegables els valors estètics que atresoren les seves peces.

A diferència de la majoria d'artistes, a Bellés el fascina parlar de la seva obra. No té por de la paraula. Imatge i paraula van de bracet. Al seu estudi és capaç de fer una master class del sentit del seu treball, aliat en formes que manlleva del paisatge, de les trames urbanes, de les parcel·les del camp, de les petjades d'una arquitectura a vista d'ocell, de les traces d'una partitura musical. Línies i números són el punt de partida d'unes peces que esdevenen poètiques sense discriminar tècniques, estils i suports. D'un gravat salta a una maqueta i d'aquesta a l'obra definitiva, que supera les antigues nomenclatures que marcaven una divisió entre la pintura i l'escultura. El procés és d'execució lenta. Al seu estudi es respira aquest ambient pausat. Bellés fa una comparació amb l'entrenament d'un atleta: “Jo faig el mateix: m'entreno cada dia, sense obstinar-me per arribar a la meta.” Altre cop s'imposa l'hàbit. “La rutina impedeix que t'aturis. I és així també com avances.” No deixar de pedalejar mai. Si no, caus de la bicicleta.

Bellés no va anar a Cadaqués perseguint cap mite. En un armari hi té desada una sèrie de gravats del cèlebre Lanfranco Bombelli, el galerista que va introduir les avantguardes internacionals a Catalunya. Per desgràcia, el va conèixer en el seu crepuscle vital i professional, però així i tot van ser a temps d'intercanviar-se unes obres. Bombelli li va proposar el tracte. El mite el va buscar a ell.