«Joie de vivre»

Entre tanta reconcentració i existencialisme com ens serveix en aquesta edició Temporada Alta, de tant en tant s'agraeix un espai per respirar, com aquell qui diu. El cap de setmana passat aquesta funció la van fer Le sort du dedans, una petita joia, i, sobretot, el Hot Mikado dels Watermill, una espectacular explosió d'energia, de música, de ball i d'humor, de talent i d'intel·ligència escènica. Cal convenir que l'argument del Mikado, una opereta còmica, no és res de l'altre món. Què és, doncs, el que fa que siguin múltiples les vegades que s'ha posat en escena, i que sigui un dels espectacles més representants, i amb més èxit, a les meques del teatre musical dels Estats Units i Anglaterra? Les magnífiques cançons són un motiu. El sentit de l'humor tan peculiar de Gilbert i Sullivan, accentuat i actualitzat en el Hot Mikado de The Watermill, n'és un altre. La ductilitat i facilitat per actualitzar-lo, alterar-lo, sense trair-ne l'esperit també en podria ser un altre, També és recognoscible el mateix sentit de l'humor del Mikado en una altra opereta de Gilbert i Sullivan, Ruddigore o la nissaga maleïda, que darrerament la companyia catalana Egos Teatre ha posat en escena –molt recomanable–, amb un esperit més proper als anglesos que no pas a Dagoll Dagom, per posar un exemple de companyia de referència del teatre musical al nostre país.

En el Hot Mikado de The Watermill l'escenografia, senzilla i funcional, és d'inspiració japonesa, amb mampares de fusta i multitud de petites finestres a la part superior. Un piano presideix l'escenari i, al mig, una mena de tatami on es desenvoluparà tota l'acció. Després d'un inici molt oriental, s'aixeca una onada d'energia quan els catorze intèrprets accedeixen a l'espai. Una onada que ja no pararà durant dues hores, gràcies també a la magnífica il·luminació. De manera inversemblant tots toquen, ballen, canten i interpreten. Una autèntica exhibició. El vestuari accentua el caràcter picant i sensual d'aquest Hot Mikado, convertint per exemple Yum-Yum, Peep Bo i Pitti-Sing en tres col·legiales d'allò més sexis, rèpliques de les noies de l'anime japonès. Alguns dels millors moments els va proporcionar Karen Mann, Katisha, una magnífica cantant amb una gran veu i una excel·lent intèrpret –fa un blues increïble amarrada al contrabaix–, amb una vis còmica irresistible. Entre les referències a l'actualitat, conyes amb Susan Boyle, els cienciòlegs i els parlamentaris corruptes, que es troben tots en la llista d'execucions pendents de Ko-Ko. En definitiva, quanta joie de vivre!