novel·la
Les cendres en el mirall
Heus aquí un llibre que no s'haurien de perdre. Té un precedent poètic: el poema El ventall de Madame Mallarmé, de Stéphane Mallarmé, en el límit entre aquest món i l'altre, entre la veritat i l'aparença. El baró Bagge, protagonista i al mateix temps narrador d'aquesta novel·la, titulada també El baró Bagge, el llegeix en el ventall de Charlotte Szent-Kiraly. No costa gaire relacionar alguns fets d'aquest llibre de poc més de cent planes amb alguns aspectes de la vida de Lernet-Holenia. Tant ell com el baró són fills del segon matrimoni de la seva mare. Però l'ambigüitat amb què el pare de Charlotte parla al baró de la seva dona i de la mare de Bagge, totes dues ja mortes i amigues de joventut durant uns anys, coincideix amb els dubtes que Lernet-Holenia va tenir sempre sobre qui era realment el seu pare. Com també Bagge, el pare oficial de l'autor, que es deia Alexander com ell, era tinent. I, com l'autor d'aquest llibre, que va ser soldat voluntari contra les forces russes del gran duc Nikolai durant la Primera Guerra Mundial, Bagge participa en les batalles dels Carpats, considerades, segons llegeixo, com la campanya d'hivern més llarga, més inútil i amb més morts del nostre temps. Bagge cavalca a les ordres del capità Von Semler, en un regiment de cavalleria, on hi ha també els tinents J. Hamilton, nord-americà, i Karl Maltitz, segon oficial.
Molt èpica, molt poètica i molt imaginativa, el regiment de Semler combat allà on la plana hongaresa topa amb els Carpats, sota un cel tapat, entre vels de boira, fred i aiguamolls glaçats. Les ordres són localitzar l'exèrcit rus enemic. L'objectiu de Semler és derrotar-lo. Però per aconseguir-ho, naturalment, primer l'ha de localitzar.
Llegeixo també que El baró Bagge va ser possiblement una referència per al Juan Rulfo de Pedro Páramo. “Ambos protagonizan un encuentro con espectros en un pueblo lúgubre de cerca de los Cárpatos, ambos relatos son narraciones espejo.” I és així. Però encara que no ho hagi llegit enlloc, si la Constitució m'ho permet, els diré que la influència més clara que conec d'El baró Bagge la trobo a El desert dels Tàrtars, de Dino Buzatti. Giovanni Drogo, jove i militar, marxa un matí de setembre de la ciutat on viu per incorporar-se a la Fortalesa Bastiani, el seu primer destí. La Fortalesa és a la frontera nord, l'última o la primera de totes, depèn com es miri, davant d'un desert. “La frontera morta”, en diu un capità que troba. La missió és vigilar el previsible atac de l'exèrcit enemic, però la vida de Drogo va passant mentre l'atac no arriba. Hi ha també a El desert dels Tàrtars la boira del nord que no deixa veure res i unes trompetes d'argent a la Fortalesa Bastiani, i algú a qui li sembla haver vist una torre blanca enllà del desert, com hi ha un pont de plata a El baró Bagge. S'ha relacionat El desert dels Tàrtars amb la literatura de l'absurd, amb el buit existencial, amb la manca de sentit de la vida. Però també s'ha dit que era un conte allargat, un xic excessiu per ser una novel·la. Millor, pel meu gust, les poques planes d'El baró Bagge, on l'altre –que sí que hi és– és inabastable. D'aquí, doncs, la indiferència apàtica dels soldats que contrasta amb l'alegria insospitada dels habitants de la llunyana Nagy-Mihaly. I d'aquí, sobretot, l'amor generós, espontani, sense esperar res a canvi, de Charlotte Szent-Kiraly. Perquè “els sentiments no són decisions” i “perquè no hi ha autèntiques relacions entre les persones”. Tornem, doncs, al punt d'inici, a El ventall de Madame Mallarmé, com un mirall del qual només la cendra –poca, per sort, encara– pot afligir el poeta: “Tenir per tot llenguatge / un aleteig del cel / el vers futur s'envola.”