La línia de Josep Coll

El TBO va sorgir en un any de revolucions i grans transformacions. El poder era per als soviets a Rússia, els Estats Units abandonaven el seu tradicional aïllacionisme per entrar de ple a la Primera Guerra Mundial i, aquell mateix 1917, van néixer el futur president John Fitzgerald Kennedy i també Will Eisner, el creador de la novel·la gràfica contemporània. El còmic havia començat a desenvolupar-se amb força als Estats Units, de la mà de la premsa, i a casa nostra les revistes infantils i juvenils aviat van incloure historietes. El naixement de la revista TBO, l'11 de març del 1917, va ser amb el temps un fet transcendental en la història del còmic a casa nostra, fins al punt que moltes vegades es parla de les publicacions d'historietes com de tebeos.

Si un fet caracteritza el TBO és la riquesa i diversitat de les seves sèries i la personalitat creativa del seus autors. Josep Coll es va incorporar a la segona etapa de la publicació, després de la Guerra Civil Espanyola, la que va marcar el TBO fins als anys 70. Era habitual escoltar l'anècdota que quan un jove dibuixant presentava els seus treballs a una revista, el seu estil s'inspirava en algun autor d'èxit del TBO. El somni de Coll, que treballava en el ram de la construcció, a la pedrera del seu pare, sempre havia estat dibuixar al TBO. Després de publicar en diverses revistes, el 1949 el seu somni va esdevenir realitat. Josep Coll va reconèixer que inicialment el seu model era Benejam, però ràpidament va desenvolupar la seva manera de fer historietes.

Els grans mestres del còmic s'associen a una sèrie d'èxit: Hergé i Tintin, Alex Raymond i Flash Gordon, Harold Foster i El Príncipe Valiente, René Goscinny i Albert Uderzo i Asterix, Manuel Vázquez i Anacleto, Víctor Mora i Ambrós i El Capitán Trueno, Francisco Ibáñez i Mortadel·lo i Filemó, Morris i Lucky Luke, Hugo Pratt i Corto Maltés, Josep Coll i... Potser ell va ser una rara avis dins d'aquest món, tant pel seu talent com per la seva mateixa trajectòria.

Josep Coll va crear un concepte argumental i gràfic. Les seves historietes auto conclusives d'una pàgina ni tenien un personatge fix ni una continuïtat. Va utilitzar arquetips que es van fer molt populars, com ara el nàufrag que viu en una diminuta illa deserta i li succeeixen tota mena de situacions absurdes que provoquen un somriure en el lector, mai una rialla.

El seu humor ens remet al Buster Keaton del cinema mut i a les pel·lícules de Jacques Tati on interpreta a Monsieur Hulot, on personatges inofensius provoquen sense voler tota mena de catàstrofes al seu voltant. És un humor intel·ligent i irònic, que no es riu de ningú, sinó que planteja situacions absurdes resoltes amb intel·ligència. Resulten igualment memorables les pàgines protagonitzades per conductors al volant de petits cotxes utilitaris inspirats en el Biscuter, que viuen tota mena de situacions hilarants a la carretera. Resulta fins i tot ressenyable que les seves millor pàgines, en la meva opinió, són aquelles que ni tans sols necessiten dels textos dels diàlegs, perquè la narrativa gràfica seqüencial que desenvolupa Coll fa que el gag sigui brillant sense necessitat d'arrodonir-ho amb frases fetes, exclamacions, ni onomatopeies. El seu estil gràfic sedueix per la seva línia elegant, sense trames ni trampes, on l'elasticitat dels moviments de les persones i el vehicles trenca esquemes.

Un jove deixava la construcció per fer tebeos perquè, a més de ser la seva veritable vocació, es guanyava millor la vida a finals del anys quaranta. I un temps després, a principis dels seixanta, abandonava el plomí i el taulell de dibuix per tornar a fer de paleta perquè es pagava molt més a la construcció en plena bombolla del desarrollismo franquista. No va ser fins als anys vuitanta quan es va reivindicar el seu talent de la mà del Joan Navarro a la revista Cairo. Durant massa temps s'havia associat la capçalera TBO i els seus autors a un tipus de còmic ranci i carrincló, quan havia estat revolucionari en molts aspectes. I la figura de Josep Coll en sobresortia. Durant un breu espai de temps va viure un reconeixement del que mai havia gaudit. El seu suïcidi, el 1984, ens va sobtar a tots els joves lectors quan tot just el llegíem per primera vegada. Va ser un geni que va crear unes historietes que no tenen data de caducitat perquè són petites joies creades per un orfebre del còmic.