Cultura
Protagonistes dels anys 80
LLes revisions històriques que ha fet el Macba dels anys 80 i 90 són fruit d'una empanada mental de coneixements, teories i filosofies que el país no ha viscut
Sense nostàlgia
Amb fermesa, però sense nostàlgia, a vegades cal mirar al passat. Allò que no fan els museus importants i que quan ho fan confonen més el personal que no pas posen ordre al que ha passat, ho acaben resolent les persones, els particulars. Aquest és un país que funciona a la inversa de les missions que compleixen les estructures d'Estat allà on hi són. Les revisions històriques que ha fet el Macba dels anys 80 i 90 són fruit d'una empanada mental de coneixements, teories i filosofies que el país no ha viscut, i ha deixat de banda l'experiència real viscuda pels seus artistes i la seva contribució al panorama de les arts contemporànies. Bandejant aquesta experiència, ens hem empobrit tots plegats. Per això, mirem enrere i publiquem aquesta fotografia feta per Eduardo Firpi al taller Usquam, al carrer de Bruniquer de Gràcia, l'any 1986, on d'esquerra a dreta podem identificar Ramon Guillen-Balmes, Manel Civit, Elena Carbonell i Pedro Saralegui. En primer terme, un ribot, indicador de la passió compartida per l'escultura. A la dreta, un figurant postís de joguina representa Albert Valera, avui component del taller. Què se n'han fet d'aquells anys 80 preolímpics, encara en blanc i negre i que trobaren el color en les noves xampanyeries, en els neons dels Jugolàndies o en el teatre de la Fura dels Baus?
Pròtesis anatòmiques
Una de les figures d'Usquam que ara reivindiquem és Ramon Guillen-Balmes (1954-2001), de qui es pot veure una magnífica exposició al Museu de Mataró, gràcies al treball de recuperació que en fa la comissària Antònia Maria Perelló, i que reforça la publicació de l'Escola Massana, impulsada per Sensi Cervantes, la seva darrera parella i que coneix a la perfecció la seva obra i la seva tasca docent. Ara fa dos anys, l'Escola Llotja exposava un conjunt d'obra d'aquest escultor singular, inventor d'artefactes i apassionat de la física, els materials i la natura. Amb motiu d'aquesta exposició, vaig escriure que en Ramon “va dur l'escultura a una dimensió orgànica i relacional amb materials tous i naturals, com el feltre, el suro, el paper, la lona o la fusta. Programà i projectà el procés amb el dibuix, la fotografia i l'escriptura, i sovint trobà la motivació en la comanda, en donar suport als amics, en crear formes adaptables a un gest o a parts del cos. L'art en clau morfològica, com a suport o ajut, com a ortopèdia capaç d'acaronar i protegir des de l'exterior, un òrgan que cadascú viu en la intimitat”.
Els seus Models d'ús, pròtesis toves d'ajut a les formes del cos de cadascú, han convertit el seu art en el resultat d'una comanda per a finalitats humanes, emocionals o terapèutiques. En una conversa amb Joan Fontcuberta l'any 1985 a la revista Lápiz recull la cita de Freud que afirma que l'home és el déu de les pròtesis, tant físiques com psíquiques. I, en conseqüència, diu: “Fins i tot qui penso que sóc, tampoc no sóc jo, sinó un munt de pròtesis.” L'actual experiència ha partit dels quaderns i llibretes deixades per aquest escultor, mort prematurament. Queda clara la seva passió pels invents de Leonardo da Vinci, la seva admiració per Ramon Margalef i les teories sobre la matèria de Heisenberg, sense oblidar el pensament nihilista de Cioran, que tan bé va a l'escultura, i tot el que és més proper al cos, a la física, a la filosofia i a les derives sobre la vida i la mort.
L'escultura, una revisió pendent
Quan ens encarem a l'obra de Ramon Guillen-Balmes, és inevitable pensar en el cicle Pro-posicions que es va fer a final dels anys 80 al Palau Marc, en les exposicions de Joan Rom, Pep Espaliú, Salvador Juanpere, Pep Admetlla, Lluís Roqué, recentment traspassat en silenci, i de moltes altres contribucions a l'escultura, que han quedat amagades a les arques del temps. Tan desmaterialitzats ens hem tornat que som incapaços d'enfrontar-nos a la nostra realitat física i corporal que tan bé reflecteix l'escultura? Guillen-Balmes n'és un paradigma exemplar. També ens preguntem novament, com altres vegades, per què els museus petits han de fer la feina que no fa el Macba, fins al punt que la cap de col·leccions del museu ha de comissariar aquesta exposició per a un museu que no és el seu quan té obra a la col·lecció del Macba per fer-ho? Alguna cosa no fem bé i ja fa massa temps d'això.