D'Ara i d'Aquí
Matèria i espiritualitat
Sovint ens passa que no entenem els artistes però, per raons que no sabem explicar, les seves obres ens emocionen. Fa poc, el filòsof i crític d'art Arnau Puig s'hi va referir de manera meravellosa: “Els artistes no saben el que fan, només senten.” No crec que s'hagi d'afegir res a la lúcida sentència del mestre Puig. Només que les seves paraules de savi ens motiven a deixar-nos portar per l'art sense atendre a la rigidesa de la lògica.
Alguns creadors trien el camí més difícil per expressar els seus neguits i preocupacions, físicament i intel·lectualment. De tots, el de l'escultura és una veritable gesta. Pocs artistes es decanten per aquest mitjà perquè només són que complicacions: s'han d'assumir alts costos de producció, s'ha de disposar d'un bon espai de treball, amb una superfície i una llum generosos, i a més requereix d'uns materials i d'unes eines especials.
Però el que per a alguns és un destorb, per a d'altres és un estímul. Jordi Gich (Palafrugell, 1975) ha trobat en l'escultura una via per forjar noves idees a l'entorn del procés creatiu i del seu encaix en la complexa cultura contemporània. La seva obra és eminentment evocadora i s'erigeix en un lloc de trobada entre la poesia i l'art. Té un treball poc conegut i d'aquí l'interès de la Fundació Valvi de Girona per defensar-lo en una exposició, Traces, que es pot visitar fins al 15 d'abril. La línia principal d'aquesta institució artística és donar visibilitat als artistes que posen per davant el risc i l'experimentació, cosa que sovint els comporta un allunyament dels circuits comercials de l'art.
Les escultures de Gich entronquen amb la fascinació que des del Renaixement han tingut els artistes per les ruïnes. El simbolisme i la bellesa inquietant que supuren els vestigis del passat és la raó de ser d'aquesta sèrie, pràcticament inèdita, que presenta a la Valvi. La seva obra ens convida a reflexionar sobre qüestions com la decadència i l'oblit, i alhora també sobre la manera com hem integrat en els nostres gustos estètics unes restes erosionades, maltractades i mutilades voluntàriament o involuntàriament pel gest destructiu de l'home i del pas del temps.
Gich emula el desgast de les despulles de l'antiguitat en unes peces de realització molt particular. Treballa indistintament la fusta, el ferro i el bronze, per bé que darrerament la fusta és el material que el fa sentir més còmode. El procés fins arribar a aquests xassís escultòrics, plantilles d'una realitat condensada en la seva mínima expressió, és interesantíssim. L'artista parteix d'un sol tronc d'arbre (cal subratllar-ho perquè la pregunta que més sovint li fan és quants n'acobla, si dos o tres). En primer lloc esculpeix la figura en el sentit més clàssic del terme i de l'ofici d'escultor. I és quan la té construïda del tot que comença la seva peripècia d'amputar-la i ratar-la fins convertir-la en una efígie gairebé espectral. És un treball de buidatge molt perspicaç: allà on desapareix la matèria, Gich hi injecta l'espiritualitat.
N'hi ha d'altres de dualitats (ple i buit, dins i fora, opacitat i transparència, fragilitat i resistència, forma i fons a part) que regnen en el seu univers creatiu. L'artista trenca la dicotomia entre la figuració i l'abstracció en unes escultures en les quals també hi ha una forta càrrega conceptual. De lluny, semblen ben bé imatges pixelades.
Però és de prop que l'artista ens les invita a explorar. I a moure'ns pel seu voltant. Hi ha detalls que revelen el neguit que té l'artista per atrapar la ment i el cor de l'espectador, amb fe i domini. Per exemple, la manera com treballa les peanyes, que no són un suport sinó part integrant de l'obra perquè tècnicament fan possible que levitin.