Topada amb la realitat

Segurament una de les dificultats de fer novel·la històrica és trobar l'equilibri entre les dades i l'argument. En la majoria dels casos –i en tenim de molt recents– la pintura de l'època eclipsa la trama. No és el cas d'Els estranys, de Raül Garrigasait. El filòleg i traductor (i també editor de la col·lecció Bernat Metge) ens situa a Solsona l'any 1837, enmig de la primera guerra carlina. No li cal recórrer a una enumeració de les cançons que entonaven els carlins, ni tampoc jugar amb l'argot que es parlava a l'època per recrear de manera versemblant el moment històric. Simplement té un personatge molt potent i ben definit, Rudolf von Wielemann, un jove prussià que travessa els Pirineus per lluitar per la causa del rei Carles de Borbó, paradigma de l'Ordre i la Legitimitat. Tot i que està inspirat en un personatge real, el príncep de Lichnowsky, Garrigasait ha preferit inventar-ne un de ficció per tenir les mans lliures.

La novel·la copsa sàviament la mirada estrangera d'aquest jove que arriba a la Península amb uns grans ideals a la motxilla i el xoc que rep quan veu el panorama en aquesta ciutat ruïnosa deixada de la mà de Déu. Per un malentès, Wielemann s'hi queda encallat, vivint a casa d'una misteriosa vídua i aïllat per l'idioma. Per sort, es fa amic de Miquel Foraster, un metge que parla francès i aficionat al piano. Amb ell comparteix la seva passió per Beethoven. Els fragments que Garrigasait dedica a descriure les sonates –tot un repte estilístic– estan ben resolts i són eficaços a l'hora de transmetre la força de la música i la complexitat en l'execució de la partitura.

Els estranys és d'aquestes novel·les en què no passen gaires coses, però fixen una atmosfera rància, el cul-de-sac en què es troba aquest individu que veu com els seus grans ideals i el seu somni de tornar al seu país després d'haver realitzat una gran gesta bèl·lica s'esmicolen en contacte amb la realitat. En aquest sentit, es tracta d'una bildungsroman en tota regla. En el seguiment de la seva transformació, l'escriptor –per sort– no abusa de reflexions filosòfiques, sinó que a través de les converses entre aquests dos personatges de dos mons totalment diferents desfilen temes com ara la religió, l'amistat o la política. Es podria dir que Els estranys beu de la tradició de novel·les tragicòmiques també pel seu estil humorístic, com ara El Quixot, de Miguel de Cervantes, o bé El conte d'una barrica, de Johathan Swift, ben poc habitual en la narrativa contemporània catalana.

Com a contrapunt, i per donar vitalitat al relat, Raül Garrigasait ha recorregut a una trama secundària situada a l'actualitat, protagonitzada per un traductor que té un encàrrec feixuc i mal pagat, i el va posposant perquè està capficat en la història de Wielemann. Un pessic d'autoficció per ancorar l'obra en el present? Pot ser. En tot cas serveix per mostrar que, gairebé dos-cents anys després, les històries es repeteixen, històries de personatges perduts que busquen un què a la seva vida.