crítica demúsica / gerard quintana
Cròniques de la veritat tangible
Salt mortal sense xarxa: Gerard Quintana va presentar el seu nou disc i espectacle De terrat en terrat –o Deterratenterrat o Cançons urgents per a una crisi; en realitat no importa–, no com es fa ara, és a dir, introduint tímidament quatre o cinc temes del nou treball al bell mig d'una àmplia selecció d'èxits anteriors, sinó apostant decididament pel nou material, en el qual es va basar bona part de les gairebé dues hores que va durar aquesta autèntica festa orgiàstica. Gran entrada amb els capgrossos dels geganters de Salt i els músics dels Marrecs, els castellers locals, que van irrompre entre el públic abans que esclatés com una bomba el primer tema, Barcelona en colors, tot un èxit en potència, amb un recitat accelerat que descriu escenes quotidianes amb ritme urbanita. I tot seguit ja va arribar la primera ovació de la nit. Envoltat de grans músics amb els quals pot jugar com i quan vol, el cantant gironí està més segur que mai en escena. La veu de Judit Farrés i les coreografies i màgiques aparicions de Diana Kerbelis –un follet capaç d'emergir de l'interior d'una maleta o de qualsevol racó– són el contrapunt ideal per a aquest Quintana cronista i joglar que, quan es posa un barret amb orelles de burro, se sent capaç de dir les grans veritats, com els nens i els bojos. La recuperada Mataró-Llavaneres, a partir de l'inspirat poema de Jordi Cornudella, permet al cantant fer mil parades i divagacions per recordar en Millet i aquells 23 milions desapareguts per les cloaques del Palau de la Música que podrien haver finançat tantes i tantes sales de concerts on els músics catalans haurien pogut mostrar la creativitat del país als turistes anglesos que vénen a veure grups anglesos en festivals organitzats a Catalunya.
La por, La crosta, Laberint i els altres encerts d'aquest De terrat en terrat van sonar ja amb la mateixa seguretat i brillantor que Caic i la final El boig de la ciutat, única concessió al públic nostàlgic. En un ambient molt familiar –amb emotives referències a la seva iaia i la seva mare, i rebent en escena un pastís dels seus fills, perquè era el seu aniversari–, Gerard Quintana es va reinventar una vegada més, ara com a gran cronista de la ciutat en tota la seva complexitat, amb els sentits ben oberts i, si cal, ballant un reggaetón.