CULTURA
Clar i nord-català
El periodista d'El Punt Avui Aleix Renyé fa una irònica dissecció de la societat, la política i la cultura de la Catalunya del Nord al llibre ‘La llesqueta del septentrió'
“Per barret Pirineus, i una llesqueta. / Per sabata Oriola d'estranquis. / I per cor duc a Alcoi, la terreta”, cantava Ovidi Montllor a La cançó del cansat (1979). Aquests versos van inspirar fa temps el periodista d'El Punt Avui Aleix Renyé (Lleida, 1955) per batejar el seu blog sobre la Catalunya del Nord. Ara els ha utilitzat de nou per titular el llibre La llesqueta del septentrió (Edicions El Jonc), on fa una dissecció a fons de la política, la cultura i la societat nord-catalanes.
Renyé, independentista de pedra picada i militant als anys 70 en la clandestinitat, es va exiliar a la Catalunya del Nord l'any 1981, on, com ell mateix explica, durant quatre dècades s'ha trobat embolicat “en la creació d'escoles i ràdios en català, l'edició de diaris, i setmanaris, l'escriptura de llibres de poesia, narracions i teatre, lletres de cançons, traduccions i doblatges per a la televisió”. “Una sèrie llarga d'iniciatives més o menys reeixides de recatalanització d'una societat desestructurada i acomplexada per la supèrbia francesa”, recorda.
En les poc més de 200 planes de La llesqueta del septentrió, mentre ressegueix la seva aventura personal rossellonesa i diferents aspectes de la història i la societat nord-catalanes, Renyé repassa l'evolució d'una Catalunya del Nord on, paradoxalment, cada cop s'hi parla menys català però hi ha molta més consciència de catalanitat. Aquestes són algunes de les seves reflexions:
Recuperació
“La recuperació del sentiment d'identitat autòctona i la identificació amb el conjunt de Catalunya i els Països Catalans ha augmentat sensiblement. Malauradament, aquesta revifalla sentimental –prepolítica, es podria dir– no va acompanyada per un reviscolament de l'ús familiar, social i públic de la llengua catalana, que està, ja, sota el llindar del que molts sociolingüistes consideren el mínim imprescindible per a la supervivència d'una llengua. I no ajuda gens a aquesta recuperació lingüística que una part del regionalisme nord-català ho faci tot en francès.”
“Els avenços socials, econòmics, de serveis i infraestructures que la République ha aportat als catalans del nord ha fet que es consideri un mal menor el fet d'haver de renunciar a l'ús social i familiar de la llengua, que la catalanitat hagi quedat com una brasa que fa flama cíclicament, com quan hi ha crisi econòmica o quan es vol fer desaparèixer tota referència a la catalanitat del territori en les denominacions oficials (Septimanie el 2008 i Occitanie el 2016). I també quan els avantatges de l'Estat francès comencen a flaquejar i, al mateix temps, els catalans de l'“altra banda” han iniciat una revolució insospitada per separar-se de l'Estat Espanyol.”
Procés
“Provoca por i admiració a l'encop. La paradoxa és que fa una o dues generacions els catalanoparlants eren molt més nombrosos que ara, però tenien una consciència política nacional totalment francesa. Per contra, les generacions actuals de nord-catalans, amb la llengua pràcticament perduda tenen el sentiment que la catalanitat és un element de valor. Les estelades són nombroses en els llocs més insospitats, brandides per grups que es comuniquen entre ells en francès.”
Imaginari geogràfic
“El concepte territorial que s'ha imposat –l'imaginari geogràfic del que és Catalunya entre els mateixos catalans– és una claudicació col·lectiva davant la partició imposada per França i Espanya, és l'acceptació de la derrota i l'esquarterament nacional.”
Parlar català
“Ningú del 25% dels catalanoparlants que hi ha a la Catalunya Nord no us parlarà a la primera en català (excepte si és un militant cultural o polític). Socialment és de mala educació parlar-lo amb desconeguts. Així de clar. Parlar en català fora de l'àmbit restringit d'amics i familiars fa vergonya. Dit d'una altra manera, respondre en català rossellonès a un “veritable català” (com molts anomenen els que venen d'Espanya) és situar-se psicològicament en condició d'inferioritat, tenint en compte que hi ha un consens (equivocat, però és així) acomplexat de “nosaltres parlem pas el veritable català”. La immensa majoria de catalanoparlants del nord, doncs, preferiran respondre en francès i invertir el complex d'inferioritat, que es trasllada així a l'espanyol que insisteix a parlar en català i té problemes, generalment, per expressar-se en francès.”
Catalunya independent
“L'existència d'una Catalunya independent pot posar totes les conviccions geopolítiques de la població i la classe política nord-catalana en qüestió. Els partidaris d'estrènyer llaços culturals, econòmics i polítics amb la resta de Catalunya farien taca d'oli, però, de la mateixa manera s'encendria una exacerbació del nacionalisme francès que hi veuria (amb raó?) un perill per a la unitat de la Nation.”