Una nit màgica

Sorgida inicialment com un simpàtic divertiment en què es van implicar alguns músics de l'activa escena musical de la Cellera de Ter, com ara Haihober's i Aquitamxé, l' Orchestra Fireluche celebra aquest any el quinzè aniversari com una genial raresa que mereixeria ser protegida com a bé cultural d'interès universal, si no volem que algun dia s'extingeixi aquesta orquestra irrepetible que resisteix amb un indomable esperit bohemi i un amplíssim arsenal d'artefactes sonors, homologats o no.

Després d'un temps apartats dels escenaris, mentre alguns dels seus deu components ampliaven les seves respectives famílies amb uns quants nens i nenes, la Fireluche va actuar divendres al Teatre Municipal de Girona, quatre anys després del seu últim concert al mateix escenari, també dins del festival Strenes . Si l'abril del 2013 hi van presentar Tants caps, tants joguets, el seu disc cantat amb diverses veus convidades, ara han tornat amb Colibrí en flames, un treball en què la música de la Fireluche torna a ser essencialment instrumental, però en què la veu, o millor les veus –els sons, no les paraules–, tenen un pes important. Per tant, després de confessar en públic que és molt complicat tocar i cantar alhora, la Fireluche va presentar els joves cantaires de Pop-Veus, la coral de l'escola de música de la Cellera de Ter, dirigits per David Mauricio, per recrear els sons sil·làbics, onomatopeics, guturals i inexplicables que en el disc fan els mateixos músics.

La música de la Fireluche amaga sota una aparença infantil –els temes dedicats als nous nens i nenes de la família, Caterina, Arnau i Artur, o una reflexió sobre els campanars de la Cellera i d'Anglès: El meu ning-nang no té tic-tac– submons d'una certa foscor i estructures musicals complexes en la frontera amb la música contemporània i les avantguardes, sense perdre mai la perspectiva d'una bona melodia pop o, fins i tot, un ritme ballable, com a Technohappy.

A més de repassar temes de l'últim disc com ara Ingràvid, Besalú i Telepatia hormonal, amnèsia temporal, amb el seu productor, Morgan Caney, disparant alguns efectes des de la taula de so, la Fireluche va recuperar peces de tots els seus treballs, des de Pontífex –titulat així perquè té “un aire eclesiàstic” i va coincidir amb la mort de Joan Pau II– fins a Milos o un senyor de Plovdiv i African rock, fins a arribar en els bisos a l'únic tema amb paraules: l'emocionant Nina de miraguano, interpretada originalment per Pau Riba. Un delicat homenatge al mestre Leonard Cohen, amb les notes nostàlgiques de Dance me to the end of love, va tancar una nit màgica.