El millor gòtic per presumir

L'art medieval català desperta passions, però en popularitat el romànic guanya per golejada el gòtic. Els catalans se senten molt identificats amb el romànic, entroncat amb els orígens de la nació, i el repte pendent, i urgent, és que s'entreguin amb el mateix fervor al gòtic, l'art que va acompanyar el període de més plenitud de la Corona d'Aragó. “El gòtic està infravalorat; no l'hem defensat prou”, lamenta la catedràtica d'història de l'art a la Universitat de Barcelona (UB) Rosa Alcoy, autora d'un nou volum de la col·lecció de gran format d'Enciclopèdia Catalana (el preu, com l'edició, també és de luxe: 600 euros) dedicada al bo i millor de la pintura catalana de tots els temps. Col·lecció que es va inaugurar amb el romànic i que va continuar amb el modernisme, dos èxits garantits. Ara toca el gòtic. El desig és clausurar la sèrie de publicacions amb les avantguardes del segle XX.

Alcoy s'ha submergit en els tres segles que van propagar aquest estil (polièdric, perquè hi va haver múltiples tendències) i ha hagut de fer un esforç per escollir només 150 obres mestres produïdes als diferents territoris de parla catalana de l'antic regne. “En quantitat i en qualitat, el gòtic és abassegador”, emfasitza. El llibre presenta la tria per ordre cronològic. Obre el recorregut la taula de Sant Miquel procedent de l'església parroquial de Sant Miquel de Soriguerola, de Fontanals de Cerdanya (darrer quart del segle XIII), conservada al MNAC, el gòtic més primitiu que va aflorar al final del regnat de Jaume I. I el tanca la Pietat Desplà (1490), de Bartolomé Bermejo, una fita de la pintura d'influx flamenc en temps ja dels reis Catòlics, i que just ara s'ha acabat de restaurar i llueix radiant al Museu de la Catedral de Barcelona.

La reputada catedràtica no s'ha limitat a fer la selecció, sinó que ha revisat tot el que s'ha escrit d'aquestes obres tan conegudes pels experts –i algunes també pel gran públic– per dotar-les d'una nova dimensió de coneixement. “He fet reajustaments importants”, adverteix. Per exemple, en la datació, una informació gens menor per donar el valor real a aquest esplèndid patrimoni. “Moltes obres estaven datades tard, cosa que significava dir que aquí no estàvem prou al dia. I això no és cert. La pintura gòtica catalana estava à la page. Els artistes estaven a l'aguait de l'avantguarda europea. Canvia totalment la consideració del retaule dels Sants Joans de Santa Coloma de Queralt si el datem correctament, és a dir, als anys cinquanta i seixanta del segle XIV, i no als vuitanta i noranta d'aquell segle. És com si un Picasso de l'època rosa el poséssim als anys quaranta del segle XX”, raona.

Òbviament, en el gòtic hi ha molts debats oberts, però el cas és que també hi ha feina a fer per aprofundir en les discussions. “El nostre gòtic és de primer ordre. No només és rellevant dins de la nostra història de l'art, sinó també en l'europea. He vist eminències italianes emocionar-se amb obres gòtiques catalanes. Però, malauradament, molts artistes encara no tenen monografia, i els que sí, és de fa anys i caldria actualitzar-la”, subratlla. Hi ha una mena de recança a presumir-ne. A Itàlia, Masaccio és una institució, mentre que aquí no passa el mateix amb Bernat Martorell, sent com és un número u.

Alcoy defuig la idea de buscar un tron per al millor. Lluís Borrassà? Rafael Destorrents? Jaume Huguet? S'estima més reivindicar noms desatesos, com ara el de Pere de Valldebriga o el de Guerau Gener, que va rebre l'encàrrec de fer un retaule per a la catedral més espectacular de Sicília, la de Monreale (tot i que no se sap del cert si el va acabar creant). Potser sí que sent una predilecció especial, perquè s'hi ha dedicat més a fons, per Ferrer Bassa i el seu cercle, protagonistes d'una de les èpoques més daurades, el segon quart del segle XIV (junt amb el gran moment del gòtic internacional, al voltant del 1400). Alcoy espera culminar enguany la monografia d'aquest creador impregnat de la cultura de Giotto.

En la selecció de peces, no hi manquen meravelles desplaçades en museus d'arreu del món, on el gòtic català té un alt reconeixement. Precisament, Ferrer Bassa és el paradigma de l'art emigrat. Pràcticament totes les seves obres es troben fora, com ara el Salteri anglocatalà, un manuscrit iniciat per artistes anglesos (probablement els artífexs de les avui polèmiques pintures murals del monestir de Sixena) i que ell va culminar, custodiat a la Biblioteca Nacional de França.

L'italianitzat Ferrer Bassa va ser una presa fàcil del comerç de l'art. “A finals del XIX i principi del XX, molts venedors intentaven fer passar les seves pintures com italianes. Però és un cas únic, perquè, en conjunt, el gòtic català no es pot confondre: té moltes peculiaritats”, precisa Alcoy, atacant així un altre dels tòpics que circulen: la seva manca de singularitat. “Hi ha aspectes iconogràfics únics que no trobem enlloc més.” Com ara la imatge de la Verge Maria sortint per una finestra en el moment de la resurrecció de Crist, preciosa en el retaule de la Mare de Déu de Pere Serra del monestir de Sixena, en mans del MNAC. Els béns originaris del cenobi dels Monegres que es troben a Catalunya tenen veu en el volum, però cap dels que s'han inclòs en aquesta llista de 150 estan reclamats per Aragó. Almenys de moment.

Els textos del llibre estan il·lustrats amb més de 400 imatges de conjunt i de detall de les obres, reproduïdes a tota pàgina. N'hi ha d'inèdites, com ara la dels compartiments del retaule del santuari de Paretdelgada, al Museu Diocesà de Tarragona, que fins ara en les publicacions només es podia apreciar en fotografies en blanc i negre. L'autora ha volgut ser fidel a l'efervescència creativa que va cristal·litzar arreu del territori de la Corona d'Aragó, més enllà de Barcelona i de Catalunya. “L'hegemonia de Barcelona es trenca amb el gòtic internacional, quan hi ha una diversitat de centres: Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Mallorca, Castelló, Morella i, amb molta força, València.” De fet, València va acabar sent tan o més important que Barcelona durant aquest ric període.

Les creacions valencianes i mallorquines estan ben representades des del mateix immens estoig que protegeix el llibre, folrat amb un detall del retaule de Santa Eulàlia, del Mestre dels Privilegis, que posseeix el Museu de la Catedral de Mallorca.